dissabte, 12 de juny de 2010

El doble joc dels polítics

"A Dios rogando y con el mazo dando" diuen per Castella. I és que la nostra classe política van pregonant als quatre vents coses políticament correctes per després fer el que els sembla. I aquí, dintre de la classe política, hi inclouria les seves corts (representants sindicals, empresaris, presidents, càrrecs de confiança...).
Un exemple més. CiU podia bloquejar les noves mesures del govern per aturar el dèficit i que afectaven a la congelació de les pensions, la baixada del salari dels funcionaris, les ajudes a la dependència... però es va abstindre en la votació permetent al govern tirar endavant les qüestionades mesures. El que no em sembla tant coherent és que després es pengin la medalla de salvadors de la pàtria i critiquin al president Zapatero per la seva política i com porta el país. Aquest cop ho han tingut a les seves mans però han fet l'habitual doble joc. No t'ho bloquegem però després direm que ets molt mal governant. I nosaltres, el poble, ens ho mengem!
Una altra que ens han venut és la reforma laboral. Reforma que les forces sindicals majoritàries (UGT i CCOO) critíquen de cara a l'aparador però que està més que pactada per totes les parts. De fet, aquests sindicats se'n guardaran prou de fer massa soroll. Reben del govern 100 milions d'€uros. 100 milions CCOO i 100 milions UGT. Com s'han de queixar?
Sabeu com funciona una negociació d'acomiadaments amb els sindicats? L'empresari convoca als representants sindicals i els diu dels 100 treballadors que hi ha a l'empresa, 20 van a fora perquè els números no surten. Els sindicats acaben dient, d'acord. Diguem que en van fora 30. Fem veure que negociem una mica i acabem fotent a fora als 20 treballadors inicials. Tothom content. L'empresari fa fora els que s'havia proposat. Davant de la resta de treballadors ha aconseguit per una banda quedar bé perquè ha estat flexible amb deu llocs de treball i per l'altra augmentar el rendiment d'aquests perquè en el subconscient queden aquests deu llocs de treball que avui no van a fora però que possiblement ho faran en un futur. Estaran alerta. Els sindicats han retallat deu llocs de treball quedant de puta mare davant dels seus afiliats i essent bons negociadors. I els treballadors i per extensió el poble, s'ho acaba menjant!
D'aquests exemples els que vulgueu. Sempre ens van dient una cosa i després en fan una altra. La qüestió és perpetuar-se en el càrrec i no reconéixer els errors. Amb una mica de sort, si es van tapant bé els forats, s'ho menjarà qui vingui darrera.


Raül Solís Dolcet

dijous, 29 d’abril de 2010

Orgullós del Barça

Avui senyors, em sento orgullós de que el Barça sigui l'equip del meu cor.
Orgullós perqué des de la finalització del partit de Milà es va començar a parlar de la remuntada. Orgullós de que els aficionats blancs estiguin pendents d'un Barça-Inter. Orgullós de visitar els camps dels millors clubs d'Europa i veure com l'equip local es tanca al darrera. Orgullós d'un club que sempre ha buscat el bon joc per davant dels resultats. Orgullós de que els nois de la Masia siguin el bloc d'aquest equip. Orgullós d'aquest grup que ha aconseguit el que mai ningú havia aconseguit. Orgullós de tenir un dels millors entrenadors del món. Orgullós de que aquest entrenador doni cátedra a cada roda de prensa sobre educació i parla. Orgullós de que haguem estat l'enveja del món futbolístic. Orgullós de que aquest Barça hagi donat a conéixer al món el nostre país, el lloc on tots nosaltres vivim, Catalunya.
Jo sí que crec que el Barça es mereixia estar a la final, com també crec que hi havia d'estar el Manchester. Opino això perquè m'agrada el bon futbol i sense cap mena de dubte són els que han jugat millor. Sempre és més fàcil destruir que construir. Ho sap tothom. Cada equip planteja els partits intentant explotar les seves armes. Molt pocs equips es poden permetre el luxe de ser fidels al seu estil en cada partit. I d'això també me'n sento orgullós perquè el Barça busca l'atac i l'espectacle contra l'Almeria o contra qualsevol. Això no ho pot dir tothom. Els altres, saben que jugar de tu a tu al Barça és un suïcidi. Tots sabem que anar a buscar la victòria no vol dir que hagis de guanyar. La sel·lecció italiana n'és un clar exemple. Però no passa res. El futbol és així i em sento orgullós de que siguem fidels als nostres principis.
Sobra dir que hi ha partits on les coses no surten o simplement els altres han estat millors que tu. Però d'aquí, a dir que mereix més passar un equip que de 4 partits tan sols ha marcat en un, que han jugat al darrera practicant un futbol destructiu, seguint la més rància escola italiana de "catenaccio"... perdoneu però discrepo, ho sento. L'Inter ha fet el que havia de fer. El seu entrenador ho sabia que no es podia enfrontar al Barça com a l'Udinese. Tancadets al darrera i pilota amunt a veure si sóna la flauta. Ahir ni això. Aquest partit ja sabíem com seria. Que esparàvem veure un Barça que passés per sobre com en els millors partits? Doncs es clar! Però tot i no jugar com en les millors ocasions l'únic equip que sempre ha anat a per la victòria dels partits ha estat el Barça. I per aquest motiu dic que es mereixia passar l'eliminatòria.
Sobre el partit no diré gran cosa. Ja sabiem que seria un partit trabat. "Acoso y derribo". En Busquets exagerant la ma a la cara del "killer" Motta, gol en fora de joc d'en Piqué, gol anul·lat al Bojan per mans inexistents d'en Touré... els àrbitres s'equivoquen i s'ha d'acceptar que són humans també (l'amic del Mou és un capítol apart).
Sobre l'aigua del final del partit... lleig, molt lleig. Rabieta de nen petit. Un club com el Barça no es pot permetre aquestes "criaturades". La institució està molt per sobre d'això. No m'extranyaria que fos idea de l'impresentable Laporta. Si no som capaços d'entendre l'alegria d'un equip que després de 28 anys es classifica per la final de la Champions, malament anem.
Ara toca la Lliga. Encara ens queden 4 partits. Tindrem emoció fins l'últim moment.
Avui, el dia següent de l'eliminació de la Champions, m'he ficat amb més orgull que mai la camiseta del Barça. Visca el Barça!

Raül Solís Dolcet