ViP Extrem 2012 o quan les coses no van de cara

Fa una setmana un bon amic, el David, en la Pedals de Foc Non Stop, escrivia un tweet on deia que hi ha dies en que el teu cos no vol pa torrat. Doncs avui jo tenia ganes de pa torrat i molt. 

Aquesta primera part de la temporada m’havia marcat 3 marxes, dues de bicicleta de carretera (Mallorca 312 i Quebrantahuesos) i una de bicicleta de muntanya, la ViP Extrem. Han estat uns mesos complicats. La fractura d’un os de la ma fent btt m’ha deixat sense poder tocar la bici durant dos mesos. La preparació s’ha vist bastant alterada però tot i la manca de quilòmetres i entrenament, crec que arribava en un estat físic força acceptable. 

Fa 15 dies a la Quebrantahuesos em va anar força bé i per aquesta marxa tenia molt bones sensacions. Si bé no he tocat durant mesos la bicicleta de muntanya, en 20 dies l’he pogut agafar tres cops. Ja sé que no és molt però un dia per les muntanyes de Prades i dos dies de corriols per Vallfogona de Riucorb han estat suficients per tornar a recordar els aspectes tècnics més bàsics. Un disposa d’un temps i per mi, practicar btt és sinònim de desplaçament en cotxe fins una zona concreta i amb les obligacions familiars optimitzo més el temps fent entrenament amb bicicleta de carretera. És el que té viure a Alcarràs. Sempre dic que la pujada més forta que hi tenim a la zona és la pujada del pàrquing! 

Els dies previs el de sempre. Revisar el material, bicicleta a punt, mirar amb deteniment el recorregut, cuidar l’alimentació… en definitiva, intentar minimitzar possibles problemes que d’imprevistos sempre en surten. 

Aquesta marxa esperava fer-la amb el Pepe però finalment no estava prou motivat i s’ha fet endarrere. Per contra, el Carlos hi ha vingut. Diu que es troba més fort que mai i suposo que vol aprofitar aquest estat de forma. 

Pels que no conegueu la ViP Extrem dir-vos que és una pedalada d’uns 120 quilòmetres i 3400 metres de desnivell positiu. Surt de Vimbodí i dóna la volta a les muntanyes de Prades. A diferència d’altres proves, en aquesta els participants no tenen la opció de poder escollir entre diversos recorreguts. Hi ha un itinerari únic per a tothom. Ni circuit curt, ni mitjà, ni llarg. Tots igual. Els 120km i els 3400m.

ViP Extrem 2012

A les 5 del matí em llevo. He dormit una mica més de cinc hores. No son totes les que desitjaria però tampoc comptava poder dormir molt més. Mentre em preparo el cafè amb llet veig que un ratolinet que tinc per casa s’ha cruspit la meitat del pa que tenia preparat per fer-me l’entrepà. Em consolo amb un mini entrepà de pernil dolç. Acabo de preparar les bosses amb el material, ho carrego tot al cotxe amb la bicicleta i cap a Vimbodí. Circular a aquestes hores dóna bo. No hi ha gens de trànsit i abans d’un quart de 7 ja estic al lloc. A l’arribada bastants vehicles fent cua per poder aparcar. Sembla que la gran majoria de participants venen de la costa. 

Passant pel Monestir de Poblet

Vaig a recollir el dorsal i em trobo al Carlos que em diu que quasi no ha pogut dormir dels nervis. 5 minuts de cua, saludo algun conegut, un pipí i a preparar-nos per la sortida. No sé si és complex d’inferioritat o què però allà on miri tan sols veig gent musculosa amb unes cames que fan terror. A sobre tothom va amb unes bicis ben bones i lleugeres. Si amb la imatge es fes la competició el Carlos i jo no guanyem ni de conya! 

Ell es queda al darrera. M’acomiado i me’n vaig més endavant. Prefereixo no anar enmig del grup per evitar possibles enganxades i l’estrés i nervis de circular amb tanta gent junta.

Pujant a la Pena

Sortim i aviat em miro de ficar cap endavant. El grup es va estirant i es trenca amb unes 40 persones. Reacciono a temps i m’hi puc enganxar fins arribar a la primera pujada. Hem creuat el Monestir de Poblet i fem la pista que va cap a la Pena. Faig el primer quilòmetre intentant agafar el meu ritme, mirant el pulsòmetre per no passar-me (molt fàcil) i avançant algun ciclista que sembla que s’hagi quedat clavat amb les primeres rampes. Tots anem estabilitzant els nostres ritmes. Algú t’avança però veus com als pocs minuts vas recuperant terreny i vas deixant endarrere a la gent. La baixada és un camí abandonat amb una traça que ha esdevingut corriol i no té cap complicació tècnica. Baixo fort per apropar-me als 3 ciclistes que tinc al davant. Un d’ells és el Jordi, un altre noi de Lleida que va vestit com el Peter Sagan (culot del Liquigas i mallot de color verd) tot i que em remarca que ell ja vestia així molt abans que el corredor txec. Amb en Jordi i un altre noi iniciem el tram rodador i trenca-cames fins a Vallclara on arribem que encara han acabar de ficar l’avituallament. En un lleuger descens per pista veig que la coberta Schalwe Nobby Nic que he col•locat al davant és molt lleugera però no dona gens de confiança. Tinc dos petits ensurts i ja veig que no és el neumàtic ideal per aquests camins durs i pedregosos. 

Direcció Vallclara

Com en l’anterior pujada em fico el meu ritme. Arriba algun ciclista per darrera que m’avança però tan sols un s’escapa definitivament. Jo em quedo el primer d’un seguit de participants que anem separats uns 30 segons l’un de l’altre (després a la classificació general veuré que hi ha un tall de quasi 15 minuts en aquesta posició on hem trobava, entre la 12a i la 13a). A mitja pujada passo pel primer control de pas el 12è i amb unes sensacions esplèndides. Sé que a la part final encara arreplegaré algú que se li farà llarga la cursa. 

Dura pujada per sauló

Però prop de Prades, per un camí que fa poc que han arreglat, he donat un fort cop amb la roda del darrera en un talla-aigües. Primer he cregut que havia destalonat la coberta però immediatament he escoltat aquell soroll tant característic que t’indica que estàs perdent aire. Tinc l’esperança que el líquid “antipunxades” tapi el forat però no és així. M’aturo dos minuts per ficar més aire a la roda i poder seguir rodant a veure si amb el moviment s’acaba de segellar el forat. Un centenar de metres i vaig sense aire a la roda un altre cop. Dos minuts més inflant però res, ja m’han passat uns 10 ciclistes. El següent avituallament està al cantó. Li pregunto a un voluntari, que està indicant l’inici d’un corriol, si té una manxa de peu per talonar un altre cop la coberta i em diu que a l’avituallament hi ha servei mecànic. Continuo corrent amb la bici al cantó. Els ciclistes no paren de passar. El Jonatan em confirma que al final del corriol hi ha l’avituallament. Continuo corrent. Cansat de veure passar gent m’aturo per ficar una càmera. Aixeco la vista i a uns 500 metres veig el coll de Sant Roc, on hi ha l’avituallament. Continuo doncs amb el meu duatló particular. Vaig directe cap al servei mecànic. He estat més de dos quilòmetres corrent amb la bici al cantó. Fiquem aire amb el compressor per talonar la coberta de nou i veiem que hi ha un forat ben gran que el líquid no tapa. Em diu que s’ha de ficar una càmera. Mentre em fica la càmera aprofito per veure i menjar alguna cosa. No és que ho necessiti però ja que m’he d’esperar…. No paren de passar participants. Alguns amb més pressa que d’altres. Jo vaig renegant pel temps perdut. Si hagués ficat una càmera de bon principi… però “a toro pasado” tot es veu diferent. Miro cap a la zona d’assistència mecànica i no hi veig el mecànic. On s’ha ficat? M’apropo i el veig tocant el compressor. L’hi pregunto que passa i em diu que s’ha espatllat. Li proposo acabar-ho d’inflar amb una bomba de peu i diu que no en té. Com? Doncs no, es veu que sense el compressor no pot ficar aire a cap roda. Mentre continua provant de solucionar el problema inflo la roda amb la meva mini-bomba de ma. Com pot ser que això m’estigui passant! Sembla que avui no tinc el dia. No puc donar tota la pressió a la roda que voldria però confio en que hi hagi una bomba de peu en algun avituallament. Estem al quilòmetre 38 i el pròxim punt d’assistència mecànica em diu que està molt lluny. Continuo bastant desmoralitzat. Dec anar per la posició 95 més o menys.

En un encreuament hi veig uns quants aficionats i pregunto si algú porta una manxa de peu. BINGO! Un senyor em diu que si. Inflo la roda i continuo per pista per una zona bastant rodadora. És el descens fins a la Febró. La recordo d’haver-la fet fa unes setmanes. Pista ràpida amb moltes pedres grans on tens més a perdre que ha guanyar. M’ho agafo bastant relaxat. La roda del davant com he dit abans no em dóna gens de confiança. Tot i això vaig avançant algun ciclista. En la part final, en unes “paelles” molt marcades i amb el terreny molt descompost se me’n va la roda del davant i no puc evitar la caiguda. Torno a pujar a la bici ràpidament i continuo. El braç dret em fa molt mal. Ploro de dolor. M’hi he donat un bon cop. Aprofito que s’ha acabat el descens per anar fent una avaluació dels danys. Al genoll un regalim de sang, poca cosa. El culot trencat, però no sembla que hi hagi més que rascades. El braç el porto tot ple de sang. No sóc capaç de discernir entre la ferida i la sang que m’ha anat regalimant. Però em fa molt mal. Penso en abandonar. Després de l’avaria de la roda i ara amb aquest regalet inesperat se’m passen les ganes de fer els més de 70 km i 2000 metres de desnivell que em resten. Estic a escassos quilòmetres de la Febró, a l’altra punta del recorregut. Tardaré menys en arribar si continuo pedalant que no pas abandonar en aquest punt. El dolor em va disminuint i supero un parell de ciclistes més. Passo pel control de pas i em diuen que vaig el 87. Demano una farmaciola per netejar-me la ferida del braç. No n’hi ha, l’han anat a buscar. M’ho netejo en una font i quan ja estic arrencant, cansat d’esperar, arriba corrent un senyor amb gasses i iode (Betadine). M’ho netejo una mica per sobre per sortir del pas i segueixo. Se’m passa pel cap d’esperar el Carlos i continuar amb ell però penso que igual va molt endarrere. Ara m’ho agafaré amb molta calma. 

 

  El genoll i el colze a l'arribada

  

 La cuixa a l'arribada i el dia després

Inicio la tercera pujada al meu ritme però és inevitable que vagi avançant a gent. Portem ritmes ben diferents. Poc a poc els meus ànims van augmentant i a dalt de tot dic que continuo amb la competició. He invertit massa hores per agafar-m’ho tan relaxadament. Fem un corriol de baixada fins a la carretera de Mont-ral i veig que quasi no tinc fre davanter. Continuem per un tram molt pedregós i molta vegetació que se’m fa dur. Desitjo que arribi la pujada per poder descansar mans i braços. Pugem a Mont-ral i alternem carretera amb alguna sendera fins a Farena. M’he quedat definitivament sense fre a la roda davantera. Al control de Farena em diuen que vaig el 56. Vaig bé. Sé que cada cop serà més difícil avançar participants. Faig un lleuger descens per carretera (on pateixo molt per sol poder frenar amb el fre de darrera) i inicio la pujada "reina" de la prova. La Bartra. 3 trams molt ben marcats. Asfalt i rampes molt dures, camí i pista trencada amb una zona de paelles. La recordo perfectament. A meitat de pujada em trobo en Jordi “Peter Sagan”. Mentre l’animo i li vaig explicant el que m’ha succeït escolto com ell s'acomiada de mi (ho està passant malament). Continuo com sempre, pujant al meu ritme i controlant les pulsacions. Anem cap a Rojals i fem una última pujada bastant “pestosa”. Per sort ja la coneixia i no m’agafa per sorpresa. Iniciem, ara si, el descens cap a Montblanc. És tot per pista molt bona menys un tram central amb un corriol bastant entretingut. Ho passo malament de debò. Sobretot per la pista on no aconsegueixo frenar la bicicleta a temps per agafar les corbes. Uns quants ciclistes que he avançat a la pujada m’avancen. Intento tenir la sang freda i no voler atrapar-los. M’he de concentrar a no caure. Ells van amb frens i jo no. Per sort el meu calvari s’acaba a Montblanc.

Queda la última pujada. La de la Santíssima Trinitat. Molt suau però llarga. Ho he de donar tot. Els que m’havien avançat a la baixada no tardo en superar-los. La segona part de la pujada em permet veure als ciclistes que tinc per endavant. Això és un plus de motivació. He d’aprofitar aquest terreny no sigui que em tornin a recuperar baixant. Inicio el descens pel bonic i ràpid corriol i afortunadament, la velocitat mínima que em permet el fre de darrera és prou bona per poder fer un descens digne. Sortim quasi a Poblet i començo a rodar l’últim quart d’hora. De tant en tant vaig mirant endarrere però no hi veig ningú. Sembla que les coses quedaran així. Per camins i vinyes arribo a Vimbodí i a la zona esportiva on hi ha l’arribada. He completat aquesta ViP Extrem que m'he entestat en fer encara més extrema i dura! 

Hi ha quatre gats a dintre del pavelló. Parlo amb algun conegut i comento la jugada mentre faig una merescuda cervesa i cap a la dutxa i els massatges abans no comenci a omplir-se de gent. 

Faig temps per dinar amb el Carlos. He tardat una mica menys de 7 hores i mitja. Pregunto la posició i un noi em diu que he fet el 29è. No està malament després de tot el que ha passat però em queda un regust amarg perquè sé que podia haver estat molt més endavant. A l’arribar a casa i analitzar les dades del GPS veig que la brometa de la roda m’ha costat més de vint minuts. Llàstima! Però com sempre dic, no ens hi guanyarem el jornal amb això de l’esport. El Carlos fa 9 hores. També ha tingut problemes amb la vàlvula del neumàtic però està content per haver aconseguit acabar la prova. Ha estat un recorregut molt complet, amb "de tot una mica" i on un cop més he vist que “la palla va cara”. Aquí tothom entrena i ningú et regala res. Pels que vulgueu tenir una bona experiència de bicicleta de muntanya us la recomano plenament. Un bon repte i motivació per preparar la temporada.

Futbol, l'opi del segle XXI

Que grans els grecs quan fa 2 mil·lennis van començar a celebrar els jocs olímpics.

Desconec si alguna cultura ho feia abans, però de ben segur que les antigues cultures celebraven festes, espectacles, celebracions per al poble. Algunes motivades per algun esdeveniment i d’altres, les que per aquest escrit m’interessen, per calmar, apaivagar els ànims de la gent en moments calents.
Actualment, per desviar l’atenció política, les mancances socials i tots els escàndols, tenim el futbol. Quin gran narcòtic! Mentre es van succeint els escàndols de corrupció (tan sols ens assabentem de la punteta de l’iceberg), els mitjans ens hipnotitzen amb el Barça, Madrid, la Champions… i l’atur continua creixent. I cada cop pugen més els impostos. I retallen en investigació. I retallen en educació. I retallen en sanitat. I l’índex d’atur en la gent jove és dels més grans d’Europa. I hem d’assumir el forat d’algunes caixes. I en plena crisi convidem als senyors del Banc Central Europeu a que facin la seva reunió bimestral a Barcelona. I mobilitzem a 8500 policies per la reunió d’aquestes 30 persones. I hi tenim més policia que per les olimpíades. I n’hi ha que, donant exemple, se’n van de safari. I el seu gendre que diu que tornarà els diners (una part que ningú s’enganyi) per no anar a la presó. I l'any que ve pujaran l'IVA, i tornarà l'impost de succecions. I "donde dije digo, digo Diego". I quan et penses que no et poden sorprendre més, ho tornen a aconseguir. I en fan una darrera l'altra. 
I vosaltres veieu que aquí es respiri indignació? No pas. Ben al contrari. Passejo per una de les zones més degradades de Lleida, el casc antic, i aquí no sembla que hagi arribat la crisi. Quan la cosa està fotuda aquestes zones haurien de ser les primeres en ressentir-se'n però res més lluny de la realitat. Com deien abans, “ni oficio ni beneficio”. Això és el que hi veig. Això si, ara em rasco amb la dreta, ara em rasco amb l'esquerra i amb les corresponents ajudes (perquè en tenen vàries, ja sigui d'aliments, per risc d'exclusió social, d'ajuda al lloguer, per escolarització dels nens…). I es que tal com estan les coses, quasi millor estar com estan ells que no pas ser funcionari. Perquè amb la lliga sentenciada i la Champions acomiadada, compte senyors que tornem a estar en CRISI.

III Marxa cicloturista internacional Mallorca 312

Sona el despertador quan ja fa 10 minuts que m’he despertat. Són dos quarts de sis. Baixo al menjador de l’hotel i ja m’hi trobo esmorzant a l’Amadeu, un fanàtic del ciclisme que raja bondat en quantitats industrials i el Juan Ramon, la senzillesa i humilitat en persona. Poc a poc el menjador es va omplint de ciclistes. Avui es celebra la Marxa internacional Mallorca 312. La volta a l’illa de Mallorca en bicicleta de carretera. 312 km i uns 4500 metres de desnivell.

Raül & David representant Alcarràs

Som prop de 750 inscrits tot i que d’aquests, una mica menys de la meitat, faran la volta curta de 167 km.

L'Amadeu, el Raül i el David

El camí fins aquí no ha estat com me l’imaginava. És la meva primera marxa en bicicleta de carretera. Vaig començar la preparació fa 14 setmanes. Més o menys, tenia la planificació d’entrenaments dissenyada per arribar en un estat de forma física bastant bo per poder afrontar la prova amb garanties. Però la fractura de la ma en una caiguda de btt m’ha deixat fora de circulació fins a començaments de mes. 10 setmanes "perdudes". I per més “inri”, quan ja podia començar a tocar la bici, s’han ensopegat dies de pluja i vent. Això ha fet que em presenti a aquesta prova amb uns escassos 1300 km acumulats (contant btt i carretera). Una misèria per tan gran empresa. Tot i això, tinc el ple convenciment que completaré la prova. L’única preocupació que tinc és com suportarà el meu cul tantes hores de pedalada.

L’Amadeu, persona metòdica i meticulosa on les hagi, te memoritzat tot el recorregut, desnivells, punts quilomètrics, avituallaments, temps de pas. Esmorzant ens il·lustra amb algunes dades de l’itinerari. Si vas amb ell al cantó no necessites cap llibre de ruta. 

Uns minuts abans ens trobem amb el David a la sortida. El David és d'aquelles persones que porta dintre seu l'esport. Tot i els seus 60 anys, té la il·lusió dels nens en tot el que fa i això ho transmet a tots els que l'envolten. Ell farà la volta curta. Fem les fotos de rigor i a les 7 del matí ens comencem a moure. Tenim una mica més de 20 km neutralitzats, quasi fins a l’inici del primer port.
La cosa ens l’agafem molt relaxada. Massa pel meu gust. Però com que no tinc experiència en aquestes marxes i he decidit fer tot el recorregut amb l’Amadeu i el Juan Ramon… m’adapto. Anem avançant ciclistes i algun ens avança a nosaltres. Portem molta xerrameca. Sabem que la cosa va per llarg. En el primer avituallament m’aturo. Li trenco els plans a l’Amadeu que no contemplava cap parada aquí. Li indico que vagi tirant, que ja els atraparé. Mentre recupero posicions amb molt vent de cara m’enganxo darrera d’un noi de l’illa. Em diu que mai havia vist onades en l’embassament que acabem de passar. Continuem xerrant bastants quilòmetres i jo vaig avançant-me fins al meu grup i parant a fer fotos. Se’m fa molt difícil anar al ritme que porten l’Amadeu i el Juan Ramón. Quan me'n dono compte ja m'he ficat per davant uns metres. Suposo que és una barreja d'inexperiència i el neguit d'anar a un ritme suau quan em trobo fort. 

Fem un descens de bojos fins a Sóller. Iniciem un altre port fins el primer avituallament sòlid. M’hi estic força estona bevent i menjant alguna cosa. Sobretot recuperant sals. Als pocs minuts arriben els companys del Terraferma i continuem endavant. Em proposo no abandonar-los més per no acabar-ho pagant més endavant. 

Autoretrat tipus "Gastón"

No puc evitar aturar-me a Deià a fer una foto, el poble s’ho mereix. Torno a recuperar el terreny fins que tinc el primer entrebanc del dia. El Juan Ramon m'indica que tinc el "portabidó" fluix i m’he d’aturar a fixar-lo. Entre que trec la clau i tot, perdo uns minuts que em costen remuntar perquè la carretera queda exposada al fort vent i me’l “menjo” tot solet. Finalment però, puc atrapar al grup un altre cop.

Aquesta primera part on recorrem la serra de Tramuntana i fem 9 ports de muntanya és espectacular. Els paisatges em deixen bocabadat. No imaginava trobar una zona muntanyosa així. Pedalant, més o menys, cadascú va al seu ritme. De poc serveix anar en grupet (llevat dels trams més trencacames com el que he fet sol). Quan s’arribi a Andratx i es finalitzin les dificultats de muntanya serà el moment d’agafar un bon grup.
Però a 10 km del següent avituallament sòlid, en el km 130 abans d'arribar al coll de n'Esteve, tinc una punxada. Primer cop que punxo amb la bicicleta de carretera. Que faria sense el meu amic “Murphy”! Els hi dic a l'Amadeu i el Juan Ramon que continuïn, que ja els agafaré a l’avituallament. Porto dues càmeres i canviar-ho és 5 minuts. Començo a desmuntar la coberta i no me’n surto de col·locar bé la càmera. Pot ser que no recordi com fer-ho? Després d’estar una eternitat intentant-ho i veure passar ciclistes i més ciclistes per la meva posició m’adono que la vàlvula de la càmera que intento ficar és un pel més curta que la que intento substituir.

El Juan Ramon i l'Amadeu assajant l'arribada

Quina ràbia! Com he pogut cometre aquest error! Truco al telèfon d’assistència tècnica. Indico on estic i l’avaria que tinc i em diuen que en 5 minuts em truquen per si hi ha algú proper que em pugui ajudar. Després de 20 minuts eterns arriba a la meva posició una moto que em dona una càmera. La canvio en dos minuts (aquesta si que va bé). El Juan Ramón em telefona i em diu que ells continuen. He perdut uns 40 minuts. Deixo la roda a mig inflar per inflar-la millor a l’avituallament que tinc a 10 km i començo a pedalar fort. M’he quedat molt enrere en el pitjor lloc. A l’avituallament no tenen cap manxa de peu. Un altre cop el "Murphy" dels trons. Un noi de l’organització acaba de marxar i la portava dins del seu cotxe. Molt amablement un voluntari me l'infla mentre bec una mica. Acabo d’inflar-la jo i continuo. Ara si que ho he de donar tot.

La bicicleta esperant ser reparada...

Arribo a la civilització, Mallorca. Allò és la jungla. Passo entre cotxes com puc, superant a ciclistes i no ciclistes. Algun intenta ficar-se darrera però no dura gaire. Vaig molt encès i començo a fer camí en solitari ja que el rosari de participants que vaig superant porta un ritme molt inferior al meu. La senyalització del camí a seguir en tot moment és perfecta!
Després de 60 km en solitari arribo a un avituallament on hi ha una manxa de peu! Un alemany s'encarrega de la bicicleta mentre menjo i bec més sals. Als 5 minuts arriba un grup molt nombrós. Espero que surtin per si podem anar fent relleus. Fem un tram a relleus però als pocs quilòmetres acabo estirant jo el grup. Busco amb la mirada algun voluntari per donar-me un descans però ningú es fica al davant. Veient el panorama, en una de les nombroses pujadetes forço una mica. Del grup de més de 20 persones en quedem uns 4 o 5. Torno a convidar-los implícitament a donar-me algun relleu i la resposta és la mateixa que abans. Després dels quasi 100 km en solitari i "l’emprenyamenta" que porto a sobre, no estic per a treballar pels altres. Tan sols desitjava un gest de bones intencions però no ha succeït, així que a la següent pujada, he tornat a ficar un ritme fort i he arribat sol fins al següent avituallament.
Faig pipí mentre menjo i bec i torno a pujar a la bicicleta. Atrapo un senyor alemany que ha sortit davant meu. Porta un ritme força bo. Li dono un relleu i per sorpresa meva als pocs minuts es fica ell un altre cop al davant. Sembla que finalment he trobat algú amb qui m’hi avindré aquests últims quilòmetres. Sense dir-nos res ens anem alternant. Avancem un degoteig de ciclistes que ens aguanten la roda pocs quilòmetres. Arribem a l’avituallament d’Artà. És el poble del club que organitza la cursa. Espectacular l’ambient que hi ha davant de la plaça del poble. T’aplaudeixen com si fossis el primer classificat. Mentre el senyor amb qui he compartit els últims quilòmetres infla la roda, a mi em conviden a una cervesa. Es nota que porten tota la tarda bevent cerveses. Quina enveja.

Iniciem els últims 25 km i als pocs quilòmetres l'alemany que tenia problemes amb la roda em diu que continuï que ell ja arribarà. Li va perdent aire el neumàtic. El convenço perquè es fiqui a roda tot el que pugui però aguanta pocs quilòmetres. Jo estic pletòric. Crec que a partir del quilòmetre 200 és quan m’he trobat millor. Bé, poder tinc aquesta sensació perquè els altres és quan es troben pitjor i jo mantinc més estona el mateix nivell però ja fa unes hores que estic rodant a més de 30 km/h de mitjana.

Sense cap altre entrebanc finalitzo la marxa. 12 hores i 25 minuts. 11 hores i 5 minuts pedalant. I el cul encara el tinc sencer. A l’arribada hi ha esperant-me el David. Sense la cervesa que li havia demanat que em tingués preparada però amb una rialla i l'alegria que el caracteritza. A l’Amadeu me’l trobo en una banyera recuperant-se del massatge. Les seves dones, la Filo i la Tresa també estan allí fent fotos. Abraçades i felicitacions mentre intento recuperar-me de l'esforç. 
Abans d'estirar-me pel merescut massatge, vaig a deixar la bicicleta a l'habitació i canviar-me per no agafar fred. Tinc una mica de sabor agredolç per com ha anat tot plegat. Dolç per haver acabat la meva primera marxa "cicloturista" i agre perquè hagués pogut estar molt més endavant havent patit la meitat. Canvia molt de poder agafar un grup que et “porti” o haver-ho de fer sol. I si hi afegeixes un dia ventós, el greuge encara és major. Però ha anat com ha anat i ara toca pensar en la següent marxa.

Tan sols em queda donar les gràcies a les meves dues princeses, la Carmina i la Caterina que no m'han pogut acompanyar en aquest viatge però que m'han donat carta blanca per entrenar sempre que he volgut/pogut. I al Pepe, que em va dir que existia aquesta marxa i em va animar a fer-la. Llàstima que ell tampoc m'hi hagi pogut acompanyar. És una experiència que recomano a tothom. I com diuen per aquí, salut i pedals.

Quina barra!

Doloros Amorós

Maria Dolores Amorós és la ex-directora de la CAM (Caja de Ahorros del Mediterráneo que va ser intervinguda el 22 de juliol de 2011 pel Banc d'Espanya). Aquesta senyora s'ha presentat al jutjat per demanar una indemnització de 10 milions de euros per acomiadament improcedent i una pensió vitalícia de 370.000€ anuals. Fins aquí pot semblar tot normal (o obscè). Però coneguem una mica més el cas:

• Va estar 8 mesos en el càrrec.
• Les pensions dels empleats de la CAM són el 60% del sou rebut els tres últims anys.
• Ella va pactar aquesta pensió amb el president de l'entitat, així com un sou de 588.000€ (quasi 100 milions de les antigues pessetes). I encara qüestionem el sou dels polítics?
• Una setmana abans de la intervenció del Banc d'Espanya aquesta senyora va presentar en assemblea uns comptes positius de 81 milions d'euros. Un més després, es va destapar un forat de 1135 milions d'euros!  

En aquests 8 mesos no se la pot fer responsable del tot el forat però en canvi demana una pensió vitalícia (8 mesos de pèrdues s'ho valen) i va falsejar dades en una assemblea. Perquè no està a la presó? Com es pot tenir la santa barra d'acudir als tribunals per demanar una indemnització quan tu has actuat d'aquesta manera? A aquesta senyora se l'hagués hagut de lapidar (mediàticament) i portar-la a la presó, però en aquest país, qui va d'Armani se'l jutja apart fins que al cap d'uns mesos ja ningú no ho recorda. Per cert, Millet & Montull ja estan a la presó? Era broma! Però com he dit en altres ocasions, això és EJPAIN, la primera de les repúbliques bananeres.
Per cert, un altre cas similar. Teddy Bautista, ex de la SGAE reclama 1'8 milions d'euros d'indemnització quan va ser ell el que va dimitir per irregularitats. Un altre que també hauria d'estar a la presó. Com el senyor de la Diputació de Barcelona que facturava serveis a empreses seves. I ningú ho va trobar estrany? Com diu aquella senyora "es que me dezorino"(per no plorar o fer coses pitjors...).

La justícia dels poderosos

El primer condemnat pel cas Gürtel és l’(ex) jutge Garzón. El jutge que durant anys va abanderar la lluita antiterrorista a Espanya. El jutge que va utilitzar amb ETA els mateixos mètodes que ara amb el PP. Sembla que aquests mètodes serveixen per uns però no pels altres.

El jutge que està instruïnt el cas on hi ha imputat l’expresident de les illes Balears i el membre de la família reial, Iñaki Urdangarín (perquè per molt que pesi a alguns, encara està casat amb una de les infantes), doncs aquest jutge, també està essent investigat. No és ficció, ni són els Sants Innocents. Simplement és Espanya.

Com vaig dir en l’anterior entrada, volem donar una imatge seriosa de país però això és impossible. Europa ens veu com un país on la única justícia que hi ha és la dels poderosos. El sistema judicial és lent i poc efectiu. La justícia ha d’actuar més diligentment i sobretot, nodrir-se dels mecanismes adients perquè els poderosos reparin els danys causats i compleixin, com tots, les penes que marca el Codi Penal. Quants casos hi ha de famosos i/o poderosos que han robat molts diners i no han tornat ni un duro? “es que està al nom de la seva dona…” “però si la seva dona no treballa, com pot tenir aquests ingressos?”. Hi ha casos on la culpabilitat de les persones es veu a simple vista però sembla que els jutges són els únics que no ho veuen. Alguna cosa falla.

Retallades i més retallades

La vicepresidenta del govern, Soraya Saez de Santamaria, ha comunicat les noves mesures per controlar el dèficit autonòmic. La mesura que m’ha sorprés més és que es sancionarà a les autonomies que no compleixin reiteradament amb els pressupostos. A primer cop d’ull la cosa sembla molt coherent però no és, un cop més, fum i més fum? Aquestes paraules són les que espera escoltar tothom, si les autonomies no compleixen, seran sancionades. Anem a pams. Una autonomia s’endeuta més del compte un cop i un altre. Que fa el govern? Sanció. Espero que no sigui econòmica perquè si és així, el govern seria còmplice d’augmentar, encara més, el dèficit d’aquesta autonomia. Amb les sancions es solventarà aquest dèficit? Una solució seria intervindre l’autonomia. A nivell supranacional això es fa (mireu Grècia). Perquè no es fa a l’Estat? Que passarà quan el govern d’Espanya d’un determinat color, hagi de sancionar una autonomia amb govern d’igual color? I si hi ha unes elecions properes? 

Ara està de moda això de retallar. Però retallar als de sempre perquè als privilegiats o als de dalt no n’hi ha prous per fer-ho. Ara li ha tocat als funcionaris (un cop més). Però del Senat ningú en parla. Ni de les Diputacions. Ni del Ministeri de Defensa, que aquest no es retalla. Ni de les ajudes a la gent de fora que tampoc es toquen. Això si, pagarem més per la benzina i un euro per les receptes (els de sempre perquè n’hi ha que no ho faran). I també pagarem tots de les nostres butxaques la mala gestió de les caixes (on hi ha nombrosa gent del partit de torn). Hi ha milers de treballadors que ara integren la funció pública que en seu moment van decidr opositar per guanyar una plaça. Que vol dir això? Doncs que van dedicar unes hores/dies/setmanes/mesos i fins i tot anys a estudiar i preparar-se per guanyar el dret de tenir una plaça a la funció pública. Estabilitat laboral i certs “privilegis” a canvi de renunciar al sector privat i renunciar a "l'ambició professional". Per entendre'ns seria com escollir si vols pagar els interesos amb interès fixe o amb interès variable. El fixe sempre és més car però a canvi de garantir-te que al llarg dels anys no pujarà tant. En canvi el variable sempre és més barat però podria ser que en algun moment puntual pugés molt. I aquest és el moment on ens trobem ara. Els interessos han pujat i ara tots els que van escollir en el seu moment l’interés variable volen que els que tenen l’interés fixe els ajudin. Això esta passant amb els funcionaris. Quan tot anava bé ningú recordava que hi havia uns funcionaris que no es beneficiaven de tots aquests diners que brotaven de l’especulació immobiliaria. Ara volen que els funcionaris, aquelles formiguetes que estaven treballant sense fer soroll ni veure un duro, paguin els plats trencats. 
I encara hem de veure com roben els polítics i la familia Reial i aquí no passa res! Per menys a Tuníssia i a Egipte la cosa va petar (taxes d’atur similars) i aquí perquè no peta? Doncs perquè tota aquesta gent que no treballa té ajudes. Es normal que una persona tingui 24 mesos de subsidi? En un any no en te prou per trobar feina? L'Estat no ha de fer de ONG. Si no hi ha feina (que si que n'hi ha però poder no són del gust dels "autòctons") doncs a emigrar, com van fer molts dels nostres avis. Sempre és una situació desagradable però no s'acaba el món. Tinc amics (llicenciats) que han hagut d'anar a l'estranger per poder treballar del que van estudiar. Perquè algú que treballa a la construcció no pot fer-ho?

Raül Solís Dolcet

Espanya, república bananera

Cada cop en tinc menys dubte. L'última prova, la sentència absolutòria de Camps i Costa (que va més enllà de 4 vestits, el finançament il·legal del PP). ESPANYA ÉS UNA REPÚBLICA BANANERA!

Els analistes, tertulians o els paràsits mediàtics s'omplen la boca dient que Espanya necessita guanyar-se la credibilitat davant dels mercats borsàtils. Davant Europa. Demostrar que no som Grècia. Que nosaltres som seriosos i responsables. Però no hi ha setmana que surti alguna notícia que et fa tocar de peus a terra. I no parem de fer el ridícul. Perquè que la casa Reial robi (no em crec que la Infanta sigui tonta) es fer el ridícul. Que el president del Palau de la música robi, es fer el ridícul. Que el president de la Comunitat Valenciana accepti regals, és fer el ridícul. Que el president Matas de les Illes Balears estigui imputat, és fer el ridícul. Que un ministre de Foment ("Pepiño" Blanco) estigui imputat per cobraments il·legals, és fer el ridícul. Que cap d'aquests acabi a la presó, és fer el ridícul. Que no es torni ni un cèntim del que han robat, és fer el ridícul. RETALLAR EN EDUCACIÓ, ÉS FER EL RIDÍCUL.

Endarrere ha quedat la Revolució Francesa i la separació de poders. Poder executiu? el govern. Poder legislatiu? el partit del govern perquè sinó tinguessin majoria no haguessin pogut governar (la teoria poder es diferent però a la pràctica és així). Poder judicial? Qui tria els magistrats dels Constitucional? Qui tria els Fiscals? (que al cap i a la fi són els que fan d'acusació popular) el partit que governa. I després volem, que un ex-soci del Reial Madrid de 85 anys que algú ha col·locat com a jutge únic del Comitè de Competició de la Reial Federació de Futbol, sancioni la xafada de Pepe a Messi. Però que no ho veieu? No som capaços d'afrontar coses més serioses i ens fiquem amb aquestes petiteses. Hem de madurar molt com a societat. Moltíssim. I també ens falta molt més esperit crític. Un ramat de corders té més empenta que nosaltres. Sempre ens hem caracteritzat pel seny, però aquest no canvia les coses. Si volem algun canvi, és l'hora de la rauxa!

Raül Solís Dolcet