Sopars d'exalumnes. Barbies & Kens.

Quan superem la barrera dels 30 ens apropem al dia on rebrem una trucada, un correu o un avís dels pares  de que algun company d’infància s’intenta ficar en contacte amb nosaltres.

La pregunta és "que n'és de la teva vida?" per continuar amb "podríem muntar un sopar". La curiositat se't comença a menjar per veure que se n'haurà fet del Pepet i de la Marieta a la vegada que comencem amb una recerca exhaustiva de les xarxes socials per trobar tots aquells companys que anem reconeixent a la foto que ens vam fer a final de curs.

Els dies passen i te'n vas assabentant dels èxits i fracassos d'alguns. Et preguntes si aquella noia que portava de cul a mig col·legi serà una MILF o si a l'estudiós de classe li donaran permís a la NASA per poder assistir al sopar.

En els dies previs, els solters i divorciats s'encarreguen d'anar caldejant l'ambient per si el dia del sopar poden empaitar alguna ànima despistada. Algú sense parella o que tot i tenir-la, està disposat a tenir una aventura.

Arriba el dia. Tothom ha fet xapa i pintura per "peluqueries", barberies, tendes de roba, perfumeries... Ens intentem apropar a l'estereotip de persona triomfadora. Barbies & Kens. Aquella nit intentem fer veure qui ens hagués agradat ser que no pas ser nosaltres mateixos.

Els nois ens quedem bocabadats al veure arribar un esportiu conduït per un metrosexual vestit a l'última moda. I més embadalits ens quedem al reconèixer que és el Lluís, aquell que ningú volia al seu equip de futbol perquè era un paquet. Quins tombs que dóna la vida!

O aquella donassa. Amb un cul d'aquí allà, que és més aviat un metre cúbic de dona i que al apropar-nos per saludar ens adonem que és la Maria, la nena que va portar de cul a tot el cole i que va ser objecte de tants pensaments impurs als lavabos.

O aquell broker amb cap afaitat i ulleres, d'elegant vestit i corbata de seda, que és el Jordi, el noi que anava sempre amb samarretes d'Iron Maiden, pantalons elàstics i el pel que li arribava a mitja esquena.

Recordem amb nostàlgia aquell professor tant estricte i que sempre ens castigava oblidant, per uns moments, que nosaltres actuem igual amb els nostres fills. Ens fem els mascles lloant la submissió de les nostres dones obviant que anem a cop de xiulet i fem punt per punt allò que ens han deixat apuntat en una llista.  A algun divorciat carregat d'alcohol, li entra nostàlgia i comença a telefonar a la ex-dona per intentar parlar amb les seves filles.

Acabes el sopar creient que el triomfador és el que es manté en forma, va amb una noia babe 10 anys mes petita i té diners a mansalva. I els fracassats són els que tenen fills, una feina d’operari i pesen mes de 100kg.

Descobreixes que en el pub de tota la vida hi ha una pizzeria i aquella zona de bars que era la teva casa fa 20 anys ara és un carrer de botigues. Et sents perdut però has acabat amb la colleta de sempre, recordant anècdotes i esmorzant en algun bar de mala mort.

Arribes amb taxi a casa i vas directe a la cuina on ja hi tens a la família esmorzant que et mira com si fossis una peça de museu. Intentes parlar el mínim però la olor delata tots els excessos que has tingut aquesta nit. Vas cap al llit i caus mort. Aquest sopar d'exalumnes s'acabarà en pocs minuts i donarà pas a la teva fantàstica vida.T'adorms pensant "no estamos tan mal..."

La moralina dels contes

Escolto les notícies del tornado que ha arrasat Oklahoma i m'aborrono. Un cop més, els Estats Units ha de lamentar morts per catàstrofes naturals.
Sembla estrany com aquest fet es repeteix quasi cada any. Això em porta a diverses reflexions:

• Als Estats Units no són ni tan alts, ni tan guapos, ni tan intel·ligents com ells i les seves pel·lícules ens volen vendre.
• La raça humana s'entesta contínuament a ensopegar amb la mateixa pedra.
• Ningú els ha explicat el conte dels 3 porquets, o si més no, ho fa fet fins a la meitat. Aquell conte on 3 porquets construïen una casa (palla, fusta i totxo) i un llop ferotge les feia caure totes menys la construïda amb totxos.

Ara hi ha qui diu (sempre "a toro pasao") que s'havien de construir refugis als col·legis per evitar aquestes catàstrofes, que si els costos eren molt elevats... però des de la meva modesta opinió (no sigui que els alts, guapos i intel·ligents s'ofenguin) no seria més fàcil construir els edificis de totxo? Evidentment que serien mes cars però no haurien de lamentar aquestes morts periòdiques (més sabent que en aquesta zona d'influència del golf de Mèxic cada any es donen aquests fenòmens meteorològics). O si portem a l'extrem aquesta cerca de l'origen del problema no seria més fàcil explicar el conte dels tres porquets als nens americans?