Que li ha passat a la grip A?

Fa dies que penso que se n'ha fet de la grip A. 

Les autoritats, seguint recomanacions de la OMS (Organització Mundial de la Salut), van crear un estat de psicosi i alerta social injustificat. Una pandèmia havia d'arrasar el món occidental. A Espanya, en un acte sense precedents, l'exèrcit va custodiar les vacunes (suposo que algú haurà avisat als pobres soldats que ja no hi ha motiu per a la defensa armada dels medicaments).

A l'hemisferi sud, ja es va poder observar que no n'havia per tant però aquí, es va continuar amb el que estava previst. Això tan sols em fa pensar en dues coses. O les autoritats i qui els aconsella no en tenen ni idea, o algú s'ha omplert les butxaques (perquè és un gol per tota l'esquadra). Vull creure que qui ens mana és inepte. Millor pensar en incapacitat que malversacions.

Recordeu algú que hagi sortit a demanar disculpes per crear aquest estat d'alarma. Tothom a començat a mirar cap al cantó i xiular, com si no passés res. I que el temps i el vent tapin aquest ridícul monumental. Quina vergonya (o poca). No recordeu els protocols on ens deien com ens havíem de netejar les mans? Penós. Semblava que no et poguessis contagiar per res més. I la monja aquella de St. Benet, Teresa Forcades? Que va sortir al programa Singulars explicant-ho millor que qualsevol autoritat d'aquest país? 

Doncs res, ens ha quedat un munt de vacunes, una mostra més d'ineptitud professional, una despesa innecessària, algú amb les vacances ben pagades al Carib (a costa dels contribuents) i aquell crit que no van parar de repetir per justificar-se: 

"Terra, atura't que ve la grip A!"

Raül Solís Dolcet

Sóc de l'oest

Ahir, en la presentació del llibre "la Plana Salvatge" del Felip Gallart, publicat per deParis edicions, vaig tornar a escoltar la cançó "sóc de l'oest" versionada per un jove amb una guitarra petita (desconec si aquestes guitarres tenen un nom específic). Feia mesos que no l'escoltava, però la versió d'ahir em va agradar força. Més que la de "Lo Pardal Roquer". Els "Pastorets Rock" també en fan una versió molt bona i "El Fill del Mestre" una més íntima. L'autor del llibre va dir que la cançó està esdevenint un himne a les terres de Lleida. Al Facebook hi teniu un grup (volem que Sóc de l'Oest sigui l'himne de les Terres de Ponent)
Poder és massa aviat per parlar sobre les dimensions i popularitat d'aquesta cançó però pels que no la conegueu us deixo aquí diferents enllaços i la lletra:

Lo Pardal Roquer - Sóc de l'oest

Lo Pardal Roquer

El Fill del Mestre+Lo Pardal+Xavier Baró - Sóc de l'oest

El Fill del Mestre

Lletra i música: David Esterri "Lo Pardal Roquer"

M’he criat entre pagesos i carrinclons

homes que s’aferren a les seves tradicions

gent de terra, gent de foc

en una frontera on la mentida no hi té lloc

on és creuen els camins dels sadis i els rancors

i els destins de les nacions

sóc de l’oest de Catalunya la terra on, es pon el sol

més enllà de les muntanyes entre les valls i els aiguamolls.

On la botifarra encara es fa de ceba i sang

i la bota plena fa el camí del vianant

per indrets, de pedra i fang

on el blau del cel, es tot el que tenim de mar

penjat en l’horitzó un estel brilla tant

la fosca nit, si el cel és pont

sóc de l’oest de Catalunya la terra on, es pon el sol

més enllà de les muntanyes entre les valls i els aiguamolls.

regadius, hortes i terres de secà

pluja quan déu vol i tempestes sobre el pla

i la boira cobrint la vall

històries contades a la vora de la llar

quan la nit és llarga i les hores cal matar,

esperant l’endemà

sóc de l’oest de Catalunya la terra on, es pon el sol

més enllà de les muntanyes entre les valls i els aiguamolls...

Raül Solís Dolcet

Legalització de la corrupció

Avui, arran d'una notícia sobre la intenció de legalitzar la droga a Mèxic per eradicar el narcotràfic, el senyor Rafel ha soltat aquesta idea. Legalitzar la corrupció. Durant uns segons les meves neurones han patit aturades i circulació lenta. Semblava el nus de la Trinitat en hora punta. Tenia idees contradictòries. Unes anaven cap amunt i d'altres cap avall, unes cap a la dreta i les altres cap a l'esquerra. He decidit aparcar-ho per no perdre el fil de la conversa (com a bon home sóc incapaç de fer dues coses a la vegada).

Quan tornava cap a casa, tot sol amb els meus pensaments he recuperat la idea. Legalitzar la corrupció. El primer que m'ha vingut al cap ha estat que el fet que es legalitzi no vol dir que desaparegui. Tan sols que deixa d'anar en contra de la llei. Crec que no solucionaríem el problema. Llàstima, per uns moments m'havia fet il·lusions. De fet es podria treure del diccionari la paraula. Tot i això, tot i que es legalitzés, encara n'hi hauria que s'empescarien alguna cosa per actuar al marge de la llei. Segur.

Això ha vingut després d'un intens debat sobre la classe política. Desgraciadament, com sempre passa, les males accions d'una minoria etiqueten a la honesta majoria. Ha passat, passa i passarà. Ni tots els moros són uns lladres, ni tots els gitanos uns mentiders, ni tots dels catalans uns agarrats. Hi ha polítics honestos. Es clar. Però una minoria no ho és. I la corrupció d'aquesta minoria embruta el nom o la professió de tots els altres. Perquè que en la política hi ha corrupció ho sap tothom, oi? Això és de domini públic. Però jo em pregunto: si hi ha professionals que no són honestos com és que no són denunciats pels companys? Perquè no hi ha cap manifestació de polítics honestos en contra d'aquesta minoria que embruta la professió? Seria graciós veure en Berlusconi encapçalant una manifestació contra la corrupció política. Això si que ho saben fer de primera. Sortir a la foto que és el compta.

Crec que s'ha arribat a un punt en que si no ho fas estàs mal vist dintre del teu gremi. Estem normalitzant el que hauria de ser excepcional. Sempre explico el curiós exemple que em va donar el bon amic Alfons. Em deia que la política és com un pernil a la cuina. Tots els que hi entren en tallen un tros. N'hi ha que en fan un petit tall per fer-ne un tastet i d'altres que s'atipen amb talls ben grans. Però tots ens mengen. Pensant-ho fredament no crec que tothom en mengi però sí que és cert que aquesta és la imatge que ens transmeten. Sobretot perquè no fan res per intentar que aquesta imatge canvïi. Llavors, tenen el que es mereixen? Com és que tots els partits polítics estan d'acord en revisar la llei de finançament dels partits polítics i ningú fica fil a l'agulla? Com és que de portes enfora tots qüestionen la cambra del Senat i ningú fa res per arreglar-ho? Que volen que pensem dels senyors diputats que abandonen el Parlament per anar al bar quan surt a parlar el representant de Coalición Canaria o Izquierda Unida? Això no és abandonar el seu lloc de treball? Ho retransmeten les televisions en directe i procedeixen amb el cap ben alt? Tan sols acudeixen a les votacions (i alguns ho fan tard). No s'hauria de demanar responsabilitats? Estem demanant res excepcional? Us imagineu una reunió d'empresa on marxi tothom al bar quan li toca parlar a algun càrrec secundari? Impensable, no? Perquè no s'endureix el codi penal en tots aquells delictes que afecten als càrrecs electes? No és més greu robar per cobdícia que per malviure? Perquè no es limiten els mandats i es fan llistes obertes?

A la conca mediterrània s'han iniciat moviments populars que han acabat amb règims polítics. A Islàndia la població s'ha plantat tipa dels seus governants. Al pernil de la nostra cuina ja se li veu l'os. Que ens falta a nosaltres per dir prou?

Raül Solís Dolcet

Plorem pel que deixem de tenir

Els esdeveniments dels últims dies m'han fet recordar aquesta sentència de la cultura popular. Sempre ens lamentem per allò que hem perdut o, simplement, deixem de tenir. 

Hi podríem encabir molts exemples. Des d'aquell amor que ens deixa o deixem, a la salut, passant per la llum que fa funcionar tots els aparells o l'escàs paper higiènic d'aquella tarda d'incontinència anal. Tots tindrien un denominador comú. Fins que no ens han faltat no n'hem valorat la seva importància en les nostres vides. Però si són tan i tan essencials per a nosaltres perquè no els apreciem com es mereixen? No vull dir amb això que s'hagi de fer un altar al senyor/a Scottex. Seria dramàtic veure els passos de la processó de setmana Santa un any plujós. Al que em refereixo és que molts pocs cops valorem el que tenim. Simplement per això mateix. Perquè són coses que tenim tan assumides, tan nostres, que no se'ns passa pel cap que mai ens puguin faltar. I quan això succeeix després venen les lamentacions. No parlo d'exterioritzar el sentiment de gratitud perquè no acabaríem mai de donar les gràcies. Gràcies a l'arquitecte que va dissenyar el pis per fer que no s'ensorri l'edifici, gràcies al servei d'atenció telefònica del gas, gràcies als creadors de Google, gràcies a l'inventor del velcro, gràcies a la grua municipal, gràcies a la objectivitat dels mitjans de comunicació, gràcies a les comissions de la Caixa, gràcies al Sol per sortir regularment cada dia, gràcies a la senyora Gravetat que ens manté amb els peus a terra (o això ens sembla)... No fa falta radicalitzar la frase portant-la als extrems. No. Tan sols essent conscients de tot allò bo que ens passa a cada instant podem guanyar tones de felicitat (això a quedat molt d'en Punset, oi?). De ben segur que la falta de paper higiènic quan estàs assegut a la tassa del vàter ja perd importància. Com sempre dic, és una qüestió de perspectiva. A qualsevol de nosaltres una gotera al sostre de casa ens suposa un gran maldecap. Pel rodamón que dorm al caixer del BBVA això és insignificant. Que és una taca de cafè quan vas brut de fang fins a les orelles?

Com diu el títol, plorem pel que deixem de tenir i ho continuaria amb un qui no es conforma és perquè no vol.

Raül Solís Dolcet