dimarts, 7 de juliol de 2009

Que és notícia?

Ahir vaig escoltar a TV3, quasi per casualitat, la trista notícia dels 156 morts en les protestes i enfrontaments de la regió xinesa del Xinjiang. Vaig creure que no ho havia escoltat bé perquè parlaven de diverses xifres de morts, detinguts, ferits... i no s'hi van estar més de 30 segons. Per respondre els dubtes em vaig ficar a internet.
Miro en unes quantes pàgines i buscant i remirant trobo el que cercava. No me'n sé avenir de la notícia ni del que m'ha costat trobar-la! Estan parlant de 156 morts OFICIALS! Tenint en compte que les xifres venen del govern xinès podem assegurar amb tota la certesa del món que com a mínim hi han hagut el doble de morts. Els ferits superen el miler així com els detinguts. Com pot ser que no sigui portada això? Doncs no amics! Abans parlem de que un gos ha mossegat una nena de Girona que no pas d'aquest drama humà. Però això seria anecdòtic si no veiéssim que a molta gent realment li interessa més el que passi a Girona que no pas a l'altre cantó del món.
I no és que a tot el món se li doni la mateixa importància a la notícia. NO. Les agències de notícies REUTERS i EFE ho tenien en les seves portades (normal oi?) però al consultar els mitjans de comunicació estatals i nacionals sembla que aquí tenim altres prioritats com per exemple que el senyor Cristiano Ronaldo ha estat presentat pel Real Madrid C.F. (la gran notícia senyors! Demà que direm que s'ha cordat les sabates ell solet?).
Com a persona humana aquestes coses m'indignen. Que és notícia?Hi ha categories d'éssers humans? Quan parlem de morts de països del 2n o 3r món sembla que parlem de melons. Avui atemptat a l'Iraq, 40 morts en un mercat (i el salmó està d'oferta a la secció de la peixateria). Això suposant que en diguin res perquè a Telecinco i Antena 3 de cada 5 atemptats en citen 1 (però la crònica "social" l'expliquen com ningú).
No es que me'n doni compte ara de la subjectivitat de quasi tots els mitjans de comunicació (perdó "informació" perquè la relació és unidireccional). No pas. El senyor Urdazi se'n va encarregar de desmitificar la objectivitat de les televisions públiques ja fa anys. La televisió privada ni la cito! I dels diaris ni parlar-ne, una vergonya. Perquè qui no podria associar l'Avui amb ERC, La Razón amb el PP, El Periódico amb els socialistes, La Vanguardia amb CiU...
Amb aquest panorama es troben els joves que acaben periodisme: "I tot el que hem estat estudiant aquests anys? Res noi tens el títol no? Doncs ara toca redactar el que els nostres lectors volen escoltar" (el fets són secundaris).
Però això, en el món que vivim, sembla que no li importi a molta gent. Perquè som egocèntrics i la Xina ens queda molt lluny, i m'importa més que al President de la Comunitat Valenciana el sr. Camps li hagin regalat uns quants vestits a canvi de favors molt lucratius que no pas els morts, ferits i detinguts de Xinjiang. I em repercutiran per igual les dues notícies però València queda més a prop.


Raül Solís Dolcet

dissabte, 13 de juny de 2009

Tigre Blanc (2008) d'Aravind Adiga. Ed.Amsterdam

Durant l'últim vitge que vaig fer vaig llegir-me aquest llibre, Tigre Blanc, d'Aravind Adiga, que edita Amsterdam.

Ja feia dies que el tenia a la prestatgeria després d'haver-lo comprat un dia compulsivament a l'Abacus (això que tant m'agrada). He de reconéixer que la portada va ser molt important perquè m'hi fixés (les d'aquesta editorial m'encanten...). Vaig llegir la contraportada i "pa la saca". Els llibres i els CD's són la meva debilitat, quina llàstima!
Doncs el que em pensava que seria una cosa va esdevenir una altra i m'explico.
Pensava que seria una novel·la d'aquelles que popularment diem "de riure", d'humor fàcil amb poc contingut. Però el que et trobes realment, amb molts tamisos d'ironia i humor, és una crítica sanguinària a les desigualtats socials de l'Índia. L'autor balla durant tot el relat amb la rialla i el colpiment, amb l'humor i la crítica, l'ironia i la cruesa. Hi ha moments molt durs on l'autor sap moure's amb l'habilitat d'una serp per mostrar tota la cruesa del seu país a la vegada que ens arranca alguna rialla.
El llibre ens relata el camí d'un empresari des dels seus inicis al món de les "Tenebres" fins a l'assoliment de l'èxit empresarial.
M'ha sorprés molt gratament. I també diré que ara miro als hindús amb uns altres ulls...
Tigre Blanc, Aravind ADIGA (2006), Amsterdam Llibres (2008).

Raül Solís Dolcet

diumenge, 1 de març de 2009

A que juguem?

Fa uns dies va sortir publicat que el Congrés de CCOO li va costar al nostre Govern 200.000€.
Encara m'estic rellegint la notícia perquè no m'ho puc creure. Si que anem bé de diners no? Poder no hi ha tanta crisi com pregonen. Ho sento però per molt que m'ho miri del cantó que sigui no ho veig.
Mirem-ho des de l'òptica del Govern. Tenim un Congrés d'un dels sindicats majoritaris de tot l'Estat. És un sindicat que cada any negocia durament amb l'Administració, fan vagues i manifestacions per mostrar la seva insatisfacció amb la política del Govern i sempre que poden, en els mitjans informatius, foten a parir als polítics que manen . Doncs el nostre Govern al·legant interés públic (és la única raó que m'ha vingut al cap) fa un "donatiu" de 200.000€. Flipo!
Ara des de l'optica sindical. Hi ha una Administració que sempre "colla" i apreta i mai accepta totes les propostes i millores que es plantegen en les negociacions amb els sindicats. Reben diners de TOTES les Administracions, desde Brussel·les en concepte de formació de treballadors a ajudes estatals i autonòmiques en diferents conceptes així com les quotes dels afiliats. Fan un Congrés d'afiliats i el Govern els "dóna" 200.000€. Flipo i ja en van dos cops!
Com et pots asseure en una taula de negociació amb una persona que t'alimenta? Que et paga? Que et fa "donacions"? Evidentment no mossegaràs la mà que et dóna pa, oi? Però de cara a la galeria tothom fa el seu paper. Els polítics fent veure que no cedeixen i porten una política recta (per contentar la insaciable Patronal) i els sindicats demanant als pobres treballadors que surtin al carrer a manifestar-se. Pero de que aneu! Com poden ser tan hipòcrites? i el pitjor de tot es que la gent s'ho creu i surt al carrer amb tota la il·lusió del món per a que en les negociacions ens venguin i els nostres sindicats signin el que el Govern vol que signin (si, si, aquell Govern que ha pagat 200.000€ ara reclama als sindicats la compensació per la donació). Flipo per tercera vegada!
I de tot això, el que més m'emprenya és que no se'n digui res. La resta de gent ho veu normal? Igual sóc jo qui té una visió massa idíl·lica del nostre sistema polític. No ho sé pas...
Si la opinió pública sabés els diners que es mouen dintre del món sindical i la seva destinació més que dubtosa (hores de formació a 50€/h a persones mínimament qualificades, VISA sense límit, iPhones...) poder la gent es plantaria però la teranyina està tan enredada que la majoria d'estaments hi estan ficats amb major o menor mesura. I ara no flipo, ploro amics PLORO!

Raül Solís Dolcet

divendres, 2 de gener de 2009

Els avançaments dels camions per autovia/autopista

Circulant per l'autovia o l'autopista tots hem patit l'avançament entre camions. És una experiència generalment desagradable i que fa que t'encenguis com un misto en la intimitat que et proporciona l'habitacle del teu vehicle. En hores de molt trànsit és desesperant. Desesperant pel fet que estàs en una via ràpida però vas a la velocitat dels camions. Ja es prou ridícul que al sXXI tinguem els mateixos límits de velocitat que fa 40 anys, quan els nostres pares hi circulaven amb Simca 1000, Seat 600, Renault 8... Les vies han millorat molt així com la seguretat dels vehicles però no, a 120 km/h. Als polítics quan els interessa ens venen una "moto" i ens diuen que a Europa això ja es fa (p.e. reduir la velocitat a les entrades de BCN per la contaminació?¿?). Doncs perquè no copien el que es fa a Alemanya? Poder perquè en un tram de velocitat lliure no hi podrien ficar cap radar...
Retornant als camions, quan era petit, el meu pare sempre em deia que els camioners eren els "sinyors" de la carretera. Senyors en el sentit que et facilitaven les maniobres d'avançament i sempre estaven pendents dels altres usuaris de la via per fer el nostre viatge millor. Ara pocs en queden d'aquests. Ells inicien la maniobra d'avançament, si t'obliguen a frenar "ajo i agua". Si s'hi estan 1 o 2 quilòmetres doncs t'esperes (el rècord el tinc amb 5km 300m!!!). Molts cops dius ara ja està... i no, una petita pujadeta fa que el camió del carril lent remonti 10 metres més. Noooooo! També podria frenar una mica per facilitar la maniobra al camió que està avançant oi? Doncs res, ni entre ells es respecten. I quan finalment s'acaba aquest etern avançament passes, renegues del conductor en totes les llengües que coneixes i davant teu, a escassos 100m veus com un altre camió inicia un altre avançament. Noooooo! un altre cop no! Estas arribant tard, ara sembla que després d'aquest camió ja no es veuen més grups de camions. Acceleres per recuperar part del temps perdut. La pròxima sortida és la meva. Òstia! Claves (frenes fort) el cotxe. La mare que el va parir! No m'ho estic creient (entre renecs). Ara he trobat un camioner extremadament cordial i "sinyor". S'ha ficat al carril de l'esquerra per facilitar la incorporació dels vehicles que entren a l'autovia. "Pero fill de puuuuuta! Mira si venen cotxes pel carril esquerra! Que la preferència la tenim nosaltres i no els que s'incorporen que tenen una senyal de "cediu el pas".
Desgraciadament aquestes maniobres són cada cop més freqüents i correm el risc de normalitzar-les. Malament anem, malament anem.
Consell: si voleu estalviar calerons i sulfurades sortiu 30 minuts abans i agafeu-vos-ho com si estiguessiu de vacances.

Raül Solís Dolcet