Diners gastats, idees buides

Ja fa uns dies va sortir la notícia de que el trajecte del Tren d'Alta Velocitat (AVE), entre Madrid i Albacete, deixava de funcionar. Aquest tram passava també per les ciutats de Toledo i Cuenca. Han estat 6 mesos de funcionament. Repeteixo, sis mesos. Benvinguts a Espanya. República "bananera". On els diners ens surten per les orelles! La meva pregunta és: se li ha tocat a algú el crostó?

Estació d'alta velocitat de Cuenca

Molta gent podrà pensar en que els bitllets no són econòmics, que les estacions estan a les afores (la de Cuenca a 4 quilòmetres) o altres problemes menors que, així i tot, també són molt discutibles. Però el problema de fons és si aquesta milionària infraestructura calia. Feia falta? M'agradaria pensar que abans de proposar i fer una obra d'aquesta magnitud hi ha un rigorós estudi de viabilitat (imprescindible en qualsevol negoci), on es tenen en compte els usuaris potencials, freqüència dels trajectes, demanda del servei a prestar...

Com volen que després la gent no s'indigni amb la classe política? Com volen que després, quan ens diuen que es tanquen plantes d'hospitals, la gent no surti al carrer? Vull creure que és una cosa "de peras y olmos" com diuen per Espanya. De capacitat o, com en aquest cas, manca d'ella. Però em doldria molt que fos cinisme o quelcom pitjor. Malauradament en tenim tants exemples que el poble dubta, tots dubtem i crec que amb raó. I que fem nosaltres? Pensar, una més...

Perquè no tan sols hi ha l'AVE. També tenim els aeroports. Que grans aquestes infraestructures per condecorar al polític de torn. I quines fotos tan boniques que s'hi fan tallant la bandereta. Poder són de les fotos més cares que es fan a tot el món. L'Annie Leibovitz podria fer millors retrats i més econòmics, però sabeu com vesteix, davant d'amics i familiars, una placa amb el teu nom a l'aeroport? El de Ciudad Real va sortir a "Le Monde" com un exemple més de la gestió econòmica de l'estat espanyol. El de Castelló es va fer famós per les declaracions del president de la Diputació preguntant als seus nets si els agradava l'aeroport de l'avi (un aeroport que patrocina, de fa temps, al Villareal però que encara no té llicència de vols...). I el de Lleida, l'aeroport d'Alguaire. La gran infraestructura dinamitzadora de tota l'economia de Ponent. És deficitari des de que es té la idea de fer-lo. No dic que no sigui un caramel pels polítics que encara no tenien cap foto, però entenc que no s'hauria de jugar així com així amb els diners dels contribuents. En quin cap hi cap que un aeroport a Lleida sigui rendible? De Lleida a l'aeroport hi tens mitja hora. Si hi afegeixes 45 minuts ja estàs a l'aeroport del Prat. Crec que la diferència és més que significativa. Es fa un aeroport a la plana que queda inutilitzat quan hi ha boira (pel que es veu, un fet excepcional a Lleida) i que no pot acollir vols de fora de l'espai Schengen (vols de turisme hivernal que van ser el principal argument per a la construcció de l'aeroport).I dels que es van fer la foto n'heu vist algun donant la cara? Com es pot permetre malbaratar els recursos d'un territori d'aquesta manera?
Com que aquest és un mal endèmic de la nostra classe governant nosaltres, la ciutadania, podríem fer unes propostes més imaginatives i igual de rendibles. No val ficar activitats o infraestructures que no siguin deficitàries. Encetaré jo la campanya amb les següents propostes:

Aiguamolls de Rufea

• Pintar de color blanc els troncs de tots els arbres que estiguin a menys de 5 quilòmetres d'un parc eòlic. Ja que els molins de vent no s'integren al paisatge (ni de conya ho fan, Don Quijote "fliparia" de debò), que el paisatge s'integri als molins de vent.
• Fer un TRAMvia de Butsènit a Rufea, per contemplar els aiguamolls de la zona.
• A l'altura de Montagut, condicionar una llarga galeria coberta en el tram de l'AVE. En aquesta galeria/túnel s'hi poden fer exposicions temporals i permanents sobre artistes emergents de la zona. A part de ser una de les galeries d'art més ràpides de visitar de tot el món, serviria per dinamitzar la zona.
• Autovia Gimenells - Pla de la Font, JA!

Com veieu, costa poc ser igual de productius i eficients que els que ens manen (que hom suposa que d'això en saben). En originalitat no ens guanyen. Segur que vosaltres també teniu una proposta oi? Doneu-la a conèixer!

Raül Solís Dolcet

 

Que li ha passat a la grip A?

Fa dies que penso que se n'ha fet de la grip A. 

Les autoritats, seguint recomanacions de la OMS (Organització Mundial de la Salut), van crear un estat de psicosi i alerta social injustificat. Una pandèmia havia d'arrasar el món occidental. A Espanya, en un acte sense precedents, l'exèrcit va custodiar les vacunes (suposo que algú haurà avisat als pobres soldats que ja no hi ha motiu per a la defensa armada dels medicaments).

A l'hemisferi sud, ja es va poder observar que no n'havia per tant però aquí, es va continuar amb el que estava previst. Això tan sols em fa pensar en dues coses. O les autoritats i qui els aconsella no en tenen ni idea, o algú s'ha omplert les butxaques (perquè és un gol per tota l'esquadra). Vull creure que qui ens mana és inepte. Millor pensar en incapacitat que malversacions.

Recordeu algú que hagi sortit a demanar disculpes per crear aquest estat d'alarma. Tothom a començat a mirar cap al cantó i xiular, com si no passés res. I que el temps i el vent tapin aquest ridícul monumental. Quina vergonya (o poca). No recordeu els protocols on ens deien com ens havíem de netejar les mans? Penós. Semblava que no et poguessis contagiar per res més. I la monja aquella de St. Benet, Teresa Forcades? Que va sortir al programa Singulars explicant-ho millor que qualsevol autoritat d'aquest país? 

Doncs res, ens ha quedat un munt de vacunes, una mostra més d'ineptitud professional, una despesa innecessària, algú amb les vacances ben pagades al Carib (a costa dels contribuents) i aquell crit que no van parar de repetir per justificar-se: 

"Terra, atura't que ve la grip A!"

Raül Solís Dolcet

Sóc de l'oest

Ahir, en la presentació del llibre "la Plana Salvatge" del Felip Gallart, publicat per deParis edicions, vaig tornar a escoltar la cançó "sóc de l'oest" versionada per un jove amb una guitarra petita (desconec si aquestes guitarres tenen un nom específic). Feia mesos que no l'escoltava, però la versió d'ahir em va agradar força. Més que la de "Lo Pardal Roquer". Els "Pastorets Rock" també en fan una versió molt bona i "El Fill del Mestre" una més íntima. L'autor del llibre va dir que la cançó està esdevenint un himne a les terres de Lleida. Al Facebook hi teniu un grup (volem que Sóc de l'Oest sigui l'himne de les Terres de Ponent)
Poder és massa aviat per parlar sobre les dimensions i popularitat d'aquesta cançó però pels que no la conegueu us deixo aquí diferents enllaços i la lletra:

Lo Pardal Roquer - Sóc de l'oest

Lo Pardal Roquer

El Fill del Mestre+Lo Pardal+Xavier Baró - Sóc de l'oest

El Fill del Mestre

Lletra i música: David Esterri "Lo Pardal Roquer"

M’he criat entre pagesos i carrinclons

homes que s’aferren a les seves tradicions

gent de terra, gent de foc

en una frontera on la mentida no hi té lloc

on és creuen els camins dels sadis i els rancors

i els destins de les nacions

sóc de l’oest de Catalunya la terra on, es pon el sol

més enllà de les muntanyes entre les valls i els aiguamolls.

On la botifarra encara es fa de ceba i sang

i la bota plena fa el camí del vianant

per indrets, de pedra i fang

on el blau del cel, es tot el que tenim de mar

penjat en l’horitzó un estel brilla tant

la fosca nit, si el cel és pont

sóc de l’oest de Catalunya la terra on, es pon el sol

més enllà de les muntanyes entre les valls i els aiguamolls.

regadius, hortes i terres de secà

pluja quan déu vol i tempestes sobre el pla

i la boira cobrint la vall

històries contades a la vora de la llar

quan la nit és llarga i les hores cal matar,

esperant l’endemà

sóc de l’oest de Catalunya la terra on, es pon el sol

més enllà de les muntanyes entre les valls i els aiguamolls...

Raül Solís Dolcet

Legalització de la corrupció

Avui, arran d'una notícia sobre la intenció de legalitzar la droga a Mèxic per eradicar el narcotràfic, el senyor Rafel ha soltat aquesta idea. Legalitzar la corrupció. Durant uns segons les meves neurones han patit aturades i circulació lenta. Semblava el nus de la Trinitat en hora punta. Tenia idees contradictòries. Unes anaven cap amunt i d'altres cap avall, unes cap a la dreta i les altres cap a l'esquerra. He decidit aparcar-ho per no perdre el fil de la conversa (com a bon home sóc incapaç de fer dues coses a la vegada).

Quan tornava cap a casa, tot sol amb els meus pensaments he recuperat la idea. Legalitzar la corrupció. El primer que m'ha vingut al cap ha estat que el fet que es legalitzi no vol dir que desaparegui. Tan sols que deixa d'anar en contra de la llei. Crec que no solucionaríem el problema. Llàstima, per uns moments m'havia fet il·lusions. De fet es podria treure del diccionari la paraula. Tot i això, tot i que es legalitzés, encara n'hi hauria que s'empescarien alguna cosa per actuar al marge de la llei. Segur.

Això ha vingut després d'un intens debat sobre la classe política. Desgraciadament, com sempre passa, les males accions d'una minoria etiqueten a la honesta majoria. Ha passat, passa i passarà. Ni tots els moros són uns lladres, ni tots els gitanos uns mentiders, ni tots dels catalans uns agarrats. Hi ha polítics honestos. Es clar. Però una minoria no ho és. I la corrupció d'aquesta minoria embruta el nom o la professió de tots els altres. Perquè que en la política hi ha corrupció ho sap tothom, oi? Això és de domini públic. Però jo em pregunto: si hi ha professionals que no són honestos com és que no són denunciats pels companys? Perquè no hi ha cap manifestació de polítics honestos en contra d'aquesta minoria que embruta la professió? Seria graciós veure en Berlusconi encapçalant una manifestació contra la corrupció política. Això si que ho saben fer de primera. Sortir a la foto que és el compta.

Crec que s'ha arribat a un punt en que si no ho fas estàs mal vist dintre del teu gremi. Estem normalitzant el que hauria de ser excepcional. Sempre explico el curiós exemple que em va donar el bon amic Alfons. Em deia que la política és com un pernil a la cuina. Tots els que hi entren en tallen un tros. N'hi ha que en fan un petit tall per fer-ne un tastet i d'altres que s'atipen amb talls ben grans. Però tots ens mengen. Pensant-ho fredament no crec que tothom en mengi però sí que és cert que aquesta és la imatge que ens transmeten. Sobretot perquè no fan res per intentar que aquesta imatge canvïi. Llavors, tenen el que es mereixen? Com és que tots els partits polítics estan d'acord en revisar la llei de finançament dels partits polítics i ningú fica fil a l'agulla? Com és que de portes enfora tots qüestionen la cambra del Senat i ningú fa res per arreglar-ho? Que volen que pensem dels senyors diputats que abandonen el Parlament per anar al bar quan surt a parlar el representant de Coalición Canaria o Izquierda Unida? Això no és abandonar el seu lloc de treball? Ho retransmeten les televisions en directe i procedeixen amb el cap ben alt? Tan sols acudeixen a les votacions (i alguns ho fan tard). No s'hauria de demanar responsabilitats? Estem demanant res excepcional? Us imagineu una reunió d'empresa on marxi tothom al bar quan li toca parlar a algun càrrec secundari? Impensable, no? Perquè no s'endureix el codi penal en tots aquells delictes que afecten als càrrecs electes? No és més greu robar per cobdícia que per malviure? Perquè no es limiten els mandats i es fan llistes obertes?

A la conca mediterrània s'han iniciat moviments populars que han acabat amb règims polítics. A Islàndia la població s'ha plantat tipa dels seus governants. Al pernil de la nostra cuina ja se li veu l'os. Que ens falta a nosaltres per dir prou?

Raül Solís Dolcet

Plorem pel que deixem de tenir

Els esdeveniments dels últims dies m'han fet recordar aquesta sentència de la cultura popular. Sempre ens lamentem per allò que hem perdut o, simplement, deixem de tenir. 

Hi podríem encabir molts exemples. Des d'aquell amor que ens deixa o deixem, a la salut, passant per la llum que fa funcionar tots els aparells o l'escàs paper higiènic d'aquella tarda d'incontinència anal. Tots tindrien un denominador comú. Fins que no ens han faltat no n'hem valorat la seva importància en les nostres vides. Però si són tan i tan essencials per a nosaltres perquè no els apreciem com es mereixen? No vull dir amb això que s'hagi de fer un altar al senyor/a Scottex. Seria dramàtic veure els passos de la processó de setmana Santa un any plujós. Al que em refereixo és que molts pocs cops valorem el que tenim. Simplement per això mateix. Perquè són coses que tenim tan assumides, tan nostres, que no se'ns passa pel cap que mai ens puguin faltar. I quan això succeeix després venen les lamentacions. No parlo d'exterioritzar el sentiment de gratitud perquè no acabaríem mai de donar les gràcies. Gràcies a l'arquitecte que va dissenyar el pis per fer que no s'ensorri l'edifici, gràcies al servei d'atenció telefònica del gas, gràcies als creadors de Google, gràcies a l'inventor del velcro, gràcies a la grua municipal, gràcies a la objectivitat dels mitjans de comunicació, gràcies a les comissions de la Caixa, gràcies al Sol per sortir regularment cada dia, gràcies a la senyora Gravetat que ens manté amb els peus a terra (o això ens sembla)... No fa falta radicalitzar la frase portant-la als extrems. No. Tan sols essent conscients de tot allò bo que ens passa a cada instant podem guanyar tones de felicitat (això a quedat molt d'en Punset, oi?). De ben segur que la falta de paper higiènic quan estàs assegut a la tassa del vàter ja perd importància. Com sempre dic, és una qüestió de perspectiva. A qualsevol de nosaltres una gotera al sostre de casa ens suposa un gran maldecap. Pel rodamón que dorm al caixer del BBVA això és insignificant. Que és una taca de cafè quan vas brut de fang fins a les orelles?

Com diu el títol, plorem pel que deixem de tenir i ho continuaria amb un qui no es conforma és perquè no vol.

Raül Solís Dolcet

Si sortint al carrer és pogués canviar el món

Que bonic que una simple acció com sortir al carrer, ens servís per canviar al món, no creieu? Un món com m'agrada a mi, es clar. No com li pugui agradar a un indígena de l'Amazones o un mormó de nord-amèrica o un monjo budista del Tibet. No. Un món fet a la meva mida. De fet, podríem dir que de tenir aquesta vareta màgica per canviar tot allò que no ens agrada en sortirien tants mons com persones hi viuen. Tants caps, tants barrets. Però trobar mínims comuns ja seria més factible, uns pilars bàsics. Aquí coincidiríem moltes persones més. 

Aquest pensament m'ha vingut després de veure la gent que ha ocupat les places de les principals ciutats de l'Estat, farta del "sistema" econòmic/polític (que ho acaba condicionant tot) i demana democràcia real ja. Tot és fer un primer pas i és necessita aquest pas per fer-ne un segon, i un tercer, i un quart, però sóc bastant escèptic amb aquesta societat. Aquesta societat que tan sols es mobilitza per les celebracions dels seus equips. Aquesta societat que no compleix amb una de les poques obligacions que tenim com és la d'anar a votar (tan sols ens movem quan ens toquen la butxaca, sancions econòmiques ja!). Aquesta societat que tan sols s'interessa per la política quan diuen que s'hi presenta la Belen Esteban. L'estat del benestar ha capat la societat. N'ha fet perdre tota virilitat. N'ha emmudit la crítica. Perquè estem veient, asseguts al sofà, com els veïns s'estan matant i l'únic que fem és canviar de canal i com ha molt pensar, pobres veïns. Perquè ens ho han donat tot mastegat. Perquè no hem hagut de lluitar per cap dret. Perquè qualsevol tipus de protesta sabem que no servirà per res, tan sols per acontentar una mica les nostres consciències. Perquè la classe política és qui fica la cara però darrera sempre hi ha la voluntat econòmica. Això passa a nivell local (per sort encara no a tots els llocs) i és el pa de cada dia a nivell global, mundial. I tot i que hi hagi polítics capaços d'escoltar al poble (amb un Sonotone) tan sols poden escoltar i prendre nota. Les accions importants sempre hauran de demanar el permís a aquesta minoria econòmica. I això és que fa que la societat vegi que les seves escasses protestes no serveixen per a res (o per alguna engruna) i poc a poc, se't passen les ganes de sortir al carrer perquè del teu acte no en veus una conseqüència directa i poc a poc, deixes d'escoltar debats polítics perquè se't regira l'estómac i, poc a poc, acabes passant del 59 segundos i el 30 minuts i mirant Callejeros viajeros o la Noria.

Els polítics veuen molt lluny les protestes de la gent i la gent veu molt lluny als polítics. Funcionen segons la intenció de vot. Que traduït vol dir conservació del lloc de treball. Més temps a la cadira. Llavors sí que es mouen. Us sembla que els preocupa el missatge dels ocupants de les places? No! Tan sols els preocupa les conseqüències que pugui tenir tota aquesta acció social (les conseqüències en vots, es clar). No el missatge.

Per això seguiré atent al que pugui sortir-ne d'aquest moviment social i tot i que no comparteixi tots els punts del manifest, n'aprovo la majoria, i crec que faig més recolzant el moviment i difonent-lo que fent el que fem sempre, canviar de canal.

Raül Solís Dolcet

Resultats de les eleccions municipals a Alcarràs

El poble ha parlat.

Les xocolatades, les havaneres, el rom cremat, les coaccions, el vot de tota l'ètnia gitana d'Alcarràs (cuidadosament acompanyats pel regidor Moreno, perdó, exregidor), les mentides, el govern dels "seus" a la Generalitat, els suplents de la llista (perquè tanta gent?), una campanya electoral de rics, l'entrega del programa porta a porta per membres de la llista, "mitings" de primeres espases del partit, joc brut a la xarxa, una llista en busca del vot per davant de les capacitats, els incondicionals i un llarg llistat de coses. Res de tot això ha servit per millorar els resultats anteriors de CiU, al contrari. Han perdut força vots en favor d'un equip d'Esquerra que ha sabut vendre la il·lusió pel nostre poble. Il·lusió que havíem perdut molts al veure el poble tenim, al veure un futur de quatre anys amb el mateix Alcalde al capdavant.

Però aquestes municipals l'equip de govern s'ha trobat un "adversari" amb qui no contava. Les xarxes socials. Han intentat crear pàgines suposadament objectives però el poble sembla que s'ha cansat d'escoltar sempre la versió oficial. Han sortit veus anònimes i altres no tan anònimes que han aportat molta informació i que han donat una visió des d'una altra perspectiva. Han generat un intens debat, amb molta activitat per part de gent que no li semblava correcta la gestió de l'Ajuntament. Això sempre és positiu a l'hora d'emetre judicis i avui, dia 22 de maig de 2011, el poble ha jutjat amb les seves votacions. Per primer cop en 16 anys CiU no ha guanyat per majoria absoluta. Ha perdut respecte les anteriors eleccions 10 punts (percentuals) i dos regidors. Però que es pot esperar d'un equip que ha basat el seu discurs en parlar d'infraestructures de legislatures passades, en respondre acusacions dels altres partits i no rebatre amb propostes? CiU ha presentat el programa més pobre amb diferència. De res ha servit el vot dels molts incondicionals. Poder finalment han obert els ulls. Poder s'ha dit prou i és hora de sumar entre tots de veritat. Perquè tot un poble té més força per tirar endavant que una sola persona. Visca Alcarràs!

Raül Solís Dolcet

Que hagués passat si la pancarta hagués estat del PP?

Ander Errandonea demanant el vot per BILDU

Ahir va sortir de la presó de Ciudad Real l'Ander Errandonea. 25 anys tancat. Va entrar amb 23 anys i ha sortit amb quasi 50. La va fer grossa, molt grossa, i ha pagat el seu "deute" amb la societat. Perquè desenganyem-nos, les penes privatives de llibertat estan per castigar i no per reinserir. Com s'enten que es persegueixin delictes que fa 20 anys que han succeït? 20 anys després, possiblement el delinqüent ja està integrat en la societat. No estem buscant un càstig? Crec que si. I ho aprobo. Però a vegades hem d'enganyar la nostra consciència per no ferir el nostre ego.

Aquest senyor tot just sortir i reunir-se amb amics i familiars va treure una pancarta demanant el vot per BILDU. Hi va haver cants a favor de la independència i es va cantar, amb el puny ben alt, l'Eusko Gudariak (himne al soldat basc). 

No surto de la meva estupefacció al veure l'enrenou que s'ha format. El socialistes dient que estudiaran emprendre accions legals, la fiscalia que estudiarà el cas, el PP criticant als socialistes (com sempre). No estem en un país on hi ha llibertat d'expressió? Per què costa tant assumir el plurinacionalisme de l'Estat? Quin mal fa un pres (ja no) que demana el vot per una formació política? Es vol esborrar el vot de l'esquerra nacionalista basca, ignorant una vegada més la realitat social del País Basc. Però, que hagués passat si la pancarta exhibida hagués estat del Partit Popular?

Raül Solís Dolcet

Sobre la mort d'en Bin Laden

Encara no se m'han esborrat les imatges dels nombrosos americans que van sortir al carrer per celebrar la mort d'en Bin Laden.

De tota aquella multitud, segur que no n'hi havia cap que el conegués personalment i probablement, ben pocs coneixien alguna víctima d'algun dels molts atemptats ordenats per ell (perquè aquesta era l'acusació oi?). Uns atemptats, recordem-ho, perpetrats en la seva majoria dintre del món islàmic.

El comportament humà està condicionat pel cap i el cor. Conductes racionals i emocionals. El seny i la rauxa.

Una de les moltes diferències que tenim amb els animals és l'educació, la qual ens permet tenir conductes racionals que es sobreposen a les més primàries o viscerals.

Veient les reaccions dels mitjans dels Estats Units, i també d'alguns d'aquí, m'adono que encara ens queda molt camí per recórrer. Dels de l'altra banda de l'Atlàntic ja m'ho esperava. Encara hi ha estats que tenen la pena de mort. Poden ser la primera potència mundial però a nivell social, els planyo. Però els d'aquí? Tanta gent vol la llei del talió? Que podem esperar d'una societat que desitja la mort d'algú, sense judici previ, aplicant l'ull per ull, dent per dent? De que ens serveix la justícia si qui dicta sentència és qui mana? No ens estem ficant al nivell de tots aquells que hem criticat? Podria entendre que aquestes reaccions es produïssin en calent però tants anys després? Tanta rancúnia? Això no és premeditació?

El temps no ho cura tot? Sembla que no, o com a mínim no, a tothom. I recordeu que la violència, genera violència. Hi tornarà ha haver nous atemptats, segur. I que haurem fet per impedir-ho?

Raül Solís Dolcet

Juego de Tronos. Canción de Hielo y Fuego (1). George R. R. Martin (1996). Ed. Gigamesh.

Juego de Tronos és el primer dels 7 llibres que formaran la història completa de Canción de Hielo y Fuego. Dic formaran perquè el 7è encara no s'ha publicat en anglès i en castellà tan sols tenim disponibles els 4 primers volums.
Si l'univers del Senyor del Anells d'en Tolkien us va agradar, aquesta obra no us decebrà. Fins i tot diria que és més fàcil de seguir. A la part final del llibre hi ha un petit annex on hi surt una petita descripció dels diferents llinatges i les relacions dels personatges. Molt útil.
La narració és lineal. El temps de la història va transcorrent així com ho veiem desde la perspectiva dels diferents personatges. En algun moment es recuperen històries passades però tan sols per presentar o ambientar algun passatge.
Tot sembla partir de la mateixa font però ja veurem que es van creant una sèrie de petites històries paral·leles que van entrellaçant-se en aquest joc per aconseguir el tro, el govern de tots els llinatges sota una mateixa corona.
En aquest primer llibre escassament es veuen elements fantàstics. Sembla que en els pròxims volums tindran més importància. Juego de Tronos podria passar perfectament per una novel·la històrica de l'época medieval.
Com em va dir qui me la va recomanar: "Quan la comences, no la pots deixar". Les 800 pàgines del llibre les consumeixes ràpidament.
Aquest maig comença la sèrie a Canal +. Aquí hi ha una vídeo de 15 minuts (el 1r capítol ja està penjat a les webs habituals amb V.O.S.).

Raül Solís Dolcet

Un dels perquès "som més que un club"

Ahir es va celebrar la Final de la Copa del Rei. Un cop més, com va passar a Basilea, Sevilla, Atenes, París, Roma i tots els cops que hi ha una final del Barça, la grada presenta un color especial. Els colors blaugrana de les samarretes i bufandes barrejat amb les senyeres com a bandera. Per cada 10 banderes del Barça n'hi ha 100 de Catalunya. Per això som més que un club, per això en el cas del Barça, no es pot separar l'esport de la política. Perquè el Barça és l'altaveu d'aquesta nació catalana que desde fora ens intenten empetitir, acomplexar, avergonyir. Hi ha milers i milers de clubs esportius, però el Barça és dels pocs que té una dimensió més àmplia. És el sentiment d'un poble. Una institució de Catalunya. I per molt que pesi a alguns, no pots comprendre plenament el sentiment català sense ser i viure el Barça.

Quan va sonar l'himne espanyol a l'entrada del Rei, es va fer la "clàssica" xiulada de l'himne. No aprobo això. No m'agradaria que xiulessin "els segadors". Però aquesta xiulada, la interpreto com una xiulada al que representa el Rei, l'estat espanyol. L'estat que fa tres segles que ens té "segrestats" i que no ens deixa, no per simpatia, sinó perquè necessiten els nostres diners. Com diuen ells, "por interés te quiero Andrés" (a l'escriure això m'ha vingut al cap l'Iniseta i el gol del Mundial).

Raül Solís Dolcet