Els esdeveniments dels últims dies m'han fet recordar aquesta sentència de la cultura popular. Sempre ens lamentem per allò que hem perdut o, simplement, deixem de tenir.
Hi podríem encabir molts exemples. Des d'aquell amor que ens deixa o deixem, a la salut, passant per la llum que fa funcionar tots els aparells o l'escàs paper higiènic d'aquella tarda d'incontinència anal. Tots tindrien un denominador comú. Fins que no ens han faltat no n'hem valorat la seva importància en les nostres vides. Però si són tan i tan essencials per a nosaltres perquè no els apreciem com es mereixen? No vull dir amb això que s'hagi de fer un altar al senyor/a Scottex. 
Seria dramàtic veure els passos de la processó de setmana Santa un any plujós. Al que em refereixo és que molts pocs cops valorem el que tenim. Simplement per això mateix. Perquè són coses que tenim tan assumides, tan nostres, que no se'ns passa pel cap que mai ens puguin faltar. I quan això succeeix després venen les lamentacions. No parlo d'exterioritzar el sentiment de gratitud perquè no acabaríem mai de donar les gràcies. Gràcies a l'arquitecte que va dissenyar el pis per fer que no s'ensorri l'edifici, gràcies al servei d'atenció telefònica del gas, gràcies als creadors de Google, gràcies a l'inventor del velcro, gràcies a la grua municipal, gràcies a la objectivitat dels mitjans de comunicació, gràcies a les comissions de la Caixa, gràcies al Sol per sortir regularment cada dia, gràcies a la senyora Gravetat que ens manté amb els peus a terra (o això ens sembla)... No fa falta radicalitzar la frase portant-la als extrems. No. Tan sols essent conscients de tot allò bo que ens passa a cada instant podem guanyar tones de felicitat (això a quedat molt d'en Punset, oi?). De ben segur que la falta de paper higiènic quan estàs assegut a la tassa del vàter ja perd importància. Com sempre dic, és una qüestió de perspectiva. A qualsevol de nosaltres una gotera al sostre de casa ens suposa un gran maldecap. Pel rodamón que dorm al caixer del BBVA això és insignificant. Que és una taca de cafè quan vas brut de fang fins a les orelles?
Seria dramàtic veure els passos de la processó de setmana Santa un any plujós. Al que em refereixo és que molts pocs cops valorem el que tenim. Simplement per això mateix. Perquè són coses que tenim tan assumides, tan nostres, que no se'ns passa pel cap que mai ens puguin faltar. I quan això succeeix després venen les lamentacions. No parlo d'exterioritzar el sentiment de gratitud perquè no acabaríem mai de donar les gràcies. Gràcies a l'arquitecte que va dissenyar el pis per fer que no s'ensorri l'edifici, gràcies al servei d'atenció telefònica del gas, gràcies als creadors de Google, gràcies a l'inventor del velcro, gràcies a la grua municipal, gràcies a la objectivitat dels mitjans de comunicació, gràcies a les comissions de la Caixa, gràcies al Sol per sortir regularment cada dia, gràcies a la senyora Gravetat que ens manté amb els peus a terra (o això ens sembla)... No fa falta radicalitzar la frase portant-la als extrems. No. Tan sols essent conscients de tot allò bo que ens passa a cada instant podem guanyar tones de felicitat (això a quedat molt d'en Punset, oi?). De ben segur que la falta de paper higiènic quan estàs assegut a la tassa del vàter ja perd importància. Com sempre dic, és una qüestió de perspectiva. A qualsevol de nosaltres una gotera al sostre de casa ens suposa un gran maldecap. Pel rodamón que dorm al caixer del BBVA això és insignificant. Que és una taca de cafè quan vas brut de fang fins a les orelles? Com diu el títol, plorem pel que deixem de tenir i ho continuaria amb un qui no es conforma és perquè no vol.
Raül Solís Dolcet
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada