Legalització de la corrupció

Avui, arran d'una notícia sobre la intenció de legalitzar la droga a Mèxic per eradicar el narcotràfic, el senyor Rafel ha soltat aquesta idea. Legalitzar la corrupció. Durant uns segons les meves neurones han patit aturades i circulació lenta. Semblava el nus de la Trinitat en hora punta. Tenia idees contradictòries. Unes anaven cap amunt i d'altres cap avall, unes cap a la dreta i les altres cap a l'esquerra. He decidit aparcar-ho per no perdre el fil de la conversa (com a bon home sóc incapaç de fer dues coses a la vegada).

Quan tornava cap a casa, tot sol amb els meus pensaments he recuperat la idea. Legalitzar la corrupció. El primer que m'ha vingut al cap ha estat que el fet que es legalitzi no vol dir que desaparegui. Tan sols que deixa d'anar en contra de la llei. Crec que no solucionaríem el problema. Llàstima, per uns moments m'havia fet il·lusions. De fet es podria treure del diccionari la paraula. Tot i això, tot i que es legalitzés, encara n'hi hauria que s'empescarien alguna cosa per actuar al marge de la llei. Segur.

Això ha vingut després d'un intens debat sobre la classe política. Desgraciadament, com sempre passa, les males accions d'una minoria etiqueten a la honesta majoria. Ha passat, passa i passarà. Ni tots els moros són uns lladres, ni tots els gitanos uns mentiders, ni tots dels catalans uns agarrats. Hi ha polítics honestos. Es clar. Però una minoria no ho és. I la corrupció d'aquesta minoria embruta el nom o la professió de tots els altres. Perquè que en la política hi ha corrupció ho sap tothom, oi? Això és de domini públic. Però jo em pregunto: si hi ha professionals que no són honestos com és que no són denunciats pels companys? Perquè no hi ha cap manifestació de polítics honestos en contra d'aquesta minoria que embruta la professió? Seria graciós veure en Berlusconi encapçalant una manifestació contra la corrupció política. Això si que ho saben fer de primera. Sortir a la foto que és el compta.

Crec que s'ha arribat a un punt en que si no ho fas estàs mal vist dintre del teu gremi. Estem normalitzant el que hauria de ser excepcional. Sempre explico el curiós exemple que em va donar el bon amic Alfons. Em deia que la política és com un pernil a la cuina. Tots els que hi entren en tallen un tros. N'hi ha que en fan un petit tall per fer-ne un tastet i d'altres que s'atipen amb talls ben grans. Però tots ens mengen. Pensant-ho fredament no crec que tothom en mengi però sí que és cert que aquesta és la imatge que ens transmeten. Sobretot perquè no fan res per intentar que aquesta imatge canvïi. Llavors, tenen el que es mereixen? Com és que tots els partits polítics estan d'acord en revisar la llei de finançament dels partits polítics i ningú fica fil a l'agulla? Com és que de portes enfora tots qüestionen la cambra del Senat i ningú fa res per arreglar-ho? Que volen que pensem dels senyors diputats que abandonen el Parlament per anar al bar quan surt a parlar el representant de Coalición Canaria o Izquierda Unida? Això no és abandonar el seu lloc de treball? Ho retransmeten les televisions en directe i procedeixen amb el cap ben alt? Tan sols acudeixen a les votacions (i alguns ho fan tard). No s'hauria de demanar responsabilitats? Estem demanant res excepcional? Us imagineu una reunió d'empresa on marxi tothom al bar quan li toca parlar a algun càrrec secundari? Impensable, no? Perquè no s'endureix el codi penal en tots aquells delictes que afecten als càrrecs electes? No és més greu robar per cobdícia que per malviure? Perquè no es limiten els mandats i es fan llistes obertes?

A la conca mediterrània s'han iniciat moviments populars que han acabat amb règims polítics. A Islàndia la població s'ha plantat tipa dels seus governants. Al pernil de la nostra cuina ja se li veu l'os. Que ens falta a nosaltres per dir prou?

Raül Solís Dolcet