divendres, 27 de maig de 2011

Si sortint al carrer és pogués canviar el món

Que bonic que una simple acció com sortir al carrer, ens servís per canviar al món, no creieu? Un món com m'agrada a mi, es clar. No com li pugui agradar a un indígena de l'Amazones o un mormó de nord-amèrica o un monjo budista del Tibet. No. Un món fet a la meva mida. De fet, podríem dir que de tenir aquesta vareta màgica per canviar tot allò que no ens agrada en sortirien tants mons com persones hi viuen. Tants caps, tants barrets. Però trobar mínims comuns ja seria més factible, uns pilars bàsics. Aquí coincidiríem moltes persones més. 
Aquest pensament m'ha vingut després de veure la gent que ha ocupat les places de les principals ciutats de l'Estat, farta del "sistema" econòmic/polític (que ho acaba condicionant tot) i demana democràcia real ja. Tot és fer un primer pas i és necessita aquest pas per fer-ne un segon, i un tercer, i un quart, però sóc bastant escèptic amb aquesta societat. Aquesta societat que tan sols es mobilitza per les celebracions dels seus equips. Aquesta societat que no compleix amb una de les poques obligacions que tenim com és la d'anar a votar (tan sols ens movem quan ens toquen la butxaca, sancions econòmiques ja!). Aquesta societat que tan sols s'interessa per la política quan diuen que s'hi presenta la Belen Esteban. L'estat del benestar ha capat la societat. N'ha fet perdre tota virilitat. N'ha emmudit la crítica. Perquè estem veient, asseguts al sofà, com els veïns s'estan matant i l'únic que fem és canviar de canal i com ha molt pensar, pobres veïns. Perquè ens ho han donat tot mastegat. Perquè no hem hagut de lluitar per cap dret. Perquè qualsevol tipus de protesta sabem que no servirà per res, tan sols per acontentar una mica les nostres consciències. Perquè la classe política és qui fica la cara però darrera sempre hi ha la voluntat econòmica. Això passa a nivell local (per sort encara no a tots els llocs) i és el pa de cada dia a nivell global, mundial. I tot i que hi hagi polítics capaços d'escoltar al poble (amb un Sonotone) tan sols poden escoltar i prendre nota. Les accions importants sempre hauran de demanar el permís a aquesta minoria econòmica. I això és que fa que la societat vegi que les seves escasses protestes no serveixen per a res (o per alguna engruna) i poc a poc, se't passen les ganes de sortir al carrer perquè del teu acte no en veus una conseqüència directa i poc a poc, deixes d'escoltar debats polítics perquè se't regira l'estómac i, poc a poc, acabes passant del 59 segundos i el 30 minuts i mirant Callejeros viajeros o la Noria.
Els polítics veuen molt lluny les protestes de la gent i la gent veu molt lluny als polítics. Funcionen segons la intenció de vot. Que traduït vol dir conservació del lloc de treball. Més temps a la cadira. Llavors sí que es mouen. Us sembla que els preocupa el missatge dels ocupants de les places? No! Tan sols els preocupa les conseqüències que pugui tenir tota aquesta acció social (les conseqüències en vots, es clar). No el missatge.
Per això seguiré atent al que pugui sortir-ne d'aquest moviment social i tot i que no comparteixi tots els punts del manifest, n'aprovo la majoria, i crec que faig més recolzant el moviment i difonent-lo que fent el que fem sempre, canviar de canal.

Raül Solís Dolcet

2 comentaris:

Robert de Lleida ha dit...

Molt conforme.

Mentre hi hagi pa i circ (treball i futbol) tots tranquils: pitjors condicions laborals, més tributs, menys cultura, menys educació, menys llibertats... a canvi de què?
Tant de bo les acampades servissin per canviar alguna cosa de tot això, però em sembla que de moment tampoc se solucionarà res.

Una salutació des de Lleida.

Raül Solís ha dit...

Mira, doncs ha servit per sortir a la tele en el seu desallotjament... i abans de les eleccions cap polític va tenir els pebrots de fer res. Com els hi anava la cadira i el pa que mengen...