III Marxa cicloturista internacional Mallorca 312

Sona el despertador quan ja fa 10 minuts que m’he despertat. Són dos quarts de sis. Baixo al menjador de l’hotel i ja m’hi trobo esmorzant a l’Amadeu, un fanàtic del ciclisme que raja bondat en quantitats industrials i el Juan Ramon, la senzillesa i humilitat en persona. Poc a poc el menjador es va omplint de ciclistes. Avui es celebra la Marxa internacional Mallorca 312. La volta a l’illa de Mallorca en bicicleta de carretera. 312 km i uns 4500 metres de desnivell.

Raül & David representant Alcarràs

Som prop de 750 inscrits tot i que d’aquests, una mica menys de la meitat, faran la volta curta de 167 km.

L'Amadeu, el Raül i el David

El camí fins aquí no ha estat com me l’imaginava. És la meva primera marxa en bicicleta de carretera. Vaig començar la preparació fa 14 setmanes. Més o menys, tenia la planificació d’entrenaments dissenyada per arribar en un estat de forma física bastant bo per poder afrontar la prova amb garanties. Però la fractura de la ma en una caiguda de btt m’ha deixat fora de circulació fins a començaments de mes. 10 setmanes "perdudes". I per més “inri”, quan ja podia començar a tocar la bici, s’han ensopegat dies de pluja i vent. Això ha fet que em presenti a aquesta prova amb uns escassos 1300 km acumulats (contant btt i carretera). Una misèria per tan gran empresa. Tot i això, tinc el ple convenciment que completaré la prova. L’única preocupació que tinc és com suportarà el meu cul tantes hores de pedalada.

L’Amadeu, persona metòdica i meticulosa on les hagi, te memoritzat tot el recorregut, desnivells, punts quilomètrics, avituallaments, temps de pas. Esmorzant ens il·lustra amb algunes dades de l’itinerari. Si vas amb ell al cantó no necessites cap llibre de ruta. 

Uns minuts abans ens trobem amb el David a la sortida. El David és d'aquelles persones que porta dintre seu l'esport. Tot i els seus 60 anys, té la il·lusió dels nens en tot el que fa i això ho transmet a tots els que l'envolten. Ell farà la volta curta. Fem les fotos de rigor i a les 7 del matí ens comencem a moure. Tenim una mica més de 20 km neutralitzats, quasi fins a l’inici del primer port.
La cosa ens l’agafem molt relaxada. Massa pel meu gust. Però com que no tinc experiència en aquestes marxes i he decidit fer tot el recorregut amb l’Amadeu i el Juan Ramon… m’adapto. Anem avançant ciclistes i algun ens avança a nosaltres. Portem molta xerrameca. Sabem que la cosa va per llarg. En el primer avituallament m’aturo. Li trenco els plans a l’Amadeu que no contemplava cap parada aquí. Li indico que vagi tirant, que ja els atraparé. Mentre recupero posicions amb molt vent de cara m’enganxo darrera d’un noi de l’illa. Em diu que mai havia vist onades en l’embassament que acabem de passar. Continuem xerrant bastants quilòmetres i jo vaig avançant-me fins al meu grup i parant a fer fotos. Se’m fa molt difícil anar al ritme que porten l’Amadeu i el Juan Ramón. Quan me'n dono compte ja m'he ficat per davant uns metres. Suposo que és una barreja d'inexperiència i el neguit d'anar a un ritme suau quan em trobo fort. 

Fem un descens de bojos fins a Sóller. Iniciem un altre port fins el primer avituallament sòlid. M’hi estic força estona bevent i menjant alguna cosa. Sobretot recuperant sals. Als pocs minuts arriben els companys del Terraferma i continuem endavant. Em proposo no abandonar-los més per no acabar-ho pagant més endavant. 

Autoretrat tipus "Gastón"

No puc evitar aturar-me a Deià a fer una foto, el poble s’ho mereix. Torno a recuperar el terreny fins que tinc el primer entrebanc del dia. El Juan Ramon m'indica que tinc el "portabidó" fluix i m’he d’aturar a fixar-lo. Entre que trec la clau i tot, perdo uns minuts que em costen remuntar perquè la carretera queda exposada al fort vent i me’l “menjo” tot solet. Finalment però, puc atrapar al grup un altre cop.

Aquesta primera part on recorrem la serra de Tramuntana i fem 9 ports de muntanya és espectacular. Els paisatges em deixen bocabadat. No imaginava trobar una zona muntanyosa així. Pedalant, més o menys, cadascú va al seu ritme. De poc serveix anar en grupet (llevat dels trams més trencacames com el que he fet sol). Quan s’arribi a Andratx i es finalitzin les dificultats de muntanya serà el moment d’agafar un bon grup.
Però a 10 km del següent avituallament sòlid, en el km 130 abans d'arribar al coll de n'Esteve, tinc una punxada. Primer cop que punxo amb la bicicleta de carretera. Que faria sense el meu amic “Murphy”! Els hi dic a l'Amadeu i el Juan Ramon que continuïn, que ja els agafaré a l’avituallament. Porto dues càmeres i canviar-ho és 5 minuts. Començo a desmuntar la coberta i no me’n surto de col·locar bé la càmera. Pot ser que no recordi com fer-ho? Després d’estar una eternitat intentant-ho i veure passar ciclistes i més ciclistes per la meva posició m’adono que la vàlvula de la càmera que intento ficar és un pel més curta que la que intento substituir.

El Juan Ramon i l'Amadeu assajant l'arribada

Quina ràbia! Com he pogut cometre aquest error! Truco al telèfon d’assistència tècnica. Indico on estic i l’avaria que tinc i em diuen que en 5 minuts em truquen per si hi ha algú proper que em pugui ajudar. Després de 20 minuts eterns arriba a la meva posició una moto que em dona una càmera. La canvio en dos minuts (aquesta si que va bé). El Juan Ramón em telefona i em diu que ells continuen. He perdut uns 40 minuts. Deixo la roda a mig inflar per inflar-la millor a l’avituallament que tinc a 10 km i començo a pedalar fort. M’he quedat molt enrere en el pitjor lloc. A l’avituallament no tenen cap manxa de peu. Un altre cop el "Murphy" dels trons. Un noi de l’organització acaba de marxar i la portava dins del seu cotxe. Molt amablement un voluntari me l'infla mentre bec una mica. Acabo d’inflar-la jo i continuo. Ara si que ho he de donar tot.

La bicicleta esperant ser reparada...

Arribo a la civilització, Mallorca. Allò és la jungla. Passo entre cotxes com puc, superant a ciclistes i no ciclistes. Algun intenta ficar-se darrera però no dura gaire. Vaig molt encès i començo a fer camí en solitari ja que el rosari de participants que vaig superant porta un ritme molt inferior al meu. La senyalització del camí a seguir en tot moment és perfecta!
Després de 60 km en solitari arribo a un avituallament on hi ha una manxa de peu! Un alemany s'encarrega de la bicicleta mentre menjo i bec més sals. Als 5 minuts arriba un grup molt nombrós. Espero que surtin per si podem anar fent relleus. Fem un tram a relleus però als pocs quilòmetres acabo estirant jo el grup. Busco amb la mirada algun voluntari per donar-me un descans però ningú es fica al davant. Veient el panorama, en una de les nombroses pujadetes forço una mica. Del grup de més de 20 persones en quedem uns 4 o 5. Torno a convidar-los implícitament a donar-me algun relleu i la resposta és la mateixa que abans. Després dels quasi 100 km en solitari i "l’emprenyamenta" que porto a sobre, no estic per a treballar pels altres. Tan sols desitjava un gest de bones intencions però no ha succeït, així que a la següent pujada, he tornat a ficar un ritme fort i he arribat sol fins al següent avituallament.
Faig pipí mentre menjo i bec i torno a pujar a la bicicleta. Atrapo un senyor alemany que ha sortit davant meu. Porta un ritme força bo. Li dono un relleu i per sorpresa meva als pocs minuts es fica ell un altre cop al davant. Sembla que finalment he trobat algú amb qui m’hi avindré aquests últims quilòmetres. Sense dir-nos res ens anem alternant. Avancem un degoteig de ciclistes que ens aguanten la roda pocs quilòmetres. Arribem a l’avituallament d’Artà. És el poble del club que organitza la cursa. Espectacular l’ambient que hi ha davant de la plaça del poble. T’aplaudeixen com si fossis el primer classificat. Mentre el senyor amb qui he compartit els últims quilòmetres infla la roda, a mi em conviden a una cervesa. Es nota que porten tota la tarda bevent cerveses. Quina enveja.

Iniciem els últims 25 km i als pocs quilòmetres l'alemany que tenia problemes amb la roda em diu que continuï que ell ja arribarà. Li va perdent aire el neumàtic. El convenço perquè es fiqui a roda tot el que pugui però aguanta pocs quilòmetres. Jo estic pletòric. Crec que a partir del quilòmetre 200 és quan m’he trobat millor. Bé, poder tinc aquesta sensació perquè els altres és quan es troben pitjor i jo mantinc més estona el mateix nivell però ja fa unes hores que estic rodant a més de 30 km/h de mitjana.

Sense cap altre entrebanc finalitzo la marxa. 12 hores i 25 minuts. 11 hores i 5 minuts pedalant. I el cul encara el tinc sencer. A l’arribada hi ha esperant-me el David. Sense la cervesa que li havia demanat que em tingués preparada però amb una rialla i l'alegria que el caracteritza. A l’Amadeu me’l trobo en una banyera recuperant-se del massatge. Les seves dones, la Filo i la Tresa també estan allí fent fotos. Abraçades i felicitacions mentre intento recuperar-me de l'esforç. 
Abans d'estirar-me pel merescut massatge, vaig a deixar la bicicleta a l'habitació i canviar-me per no agafar fred. Tinc una mica de sabor agredolç per com ha anat tot plegat. Dolç per haver acabat la meva primera marxa "cicloturista" i agre perquè hagués pogut estar molt més endavant havent patit la meitat. Canvia molt de poder agafar un grup que et “porti” o haver-ho de fer sol. I si hi afegeixes un dia ventós, el greuge encara és major. Però ha anat com ha anat i ara toca pensar en la següent marxa.

Tan sols em queda donar les gràcies a les meves dues princeses, la Carmina i la Caterina que no m'han pogut acompanyar en aquest viatge però que m'han donat carta blanca per entrenar sempre que he volgut/pogut. I al Pepe, que em va dir que existia aquesta marxa i em va animar a fer-la. Llàstima que ell tampoc m'hi hagi pogut acompanyar. És una experiència que recomano a tothom. I com diuen per aquí, salut i pedals.