ViP Extrem 2012 o quan les coses no van de cara

Fa una setmana un bon amic, el David, en la Pedals de Foc Non Stop, escrivia un tweet on deia que hi ha dies en que el teu cos no vol pa torrat. Doncs avui jo tenia ganes de pa torrat i molt. 

Aquesta primera part de la temporada m’havia marcat 3 marxes, dues de bicicleta de carretera (Mallorca 312 i Quebrantahuesos) i una de bicicleta de muntanya, la ViP Extrem. Han estat uns mesos complicats. La fractura d’un os de la ma fent btt m’ha deixat sense poder tocar la bici durant dos mesos. La preparació s’ha vist bastant alterada però tot i la manca de quilòmetres i entrenament, crec que arribava en un estat físic força acceptable. 

Fa 15 dies a la Quebrantahuesos em va anar força bé i per aquesta marxa tenia molt bones sensacions. Si bé no he tocat durant mesos la bicicleta de muntanya, en 20 dies l’he pogut agafar tres cops. Ja sé que no és molt però un dia per les muntanyes de Prades i dos dies de corriols per Vallfogona de Riucorb han estat suficients per tornar a recordar els aspectes tècnics més bàsics. Un disposa d’un temps i per mi, practicar btt és sinònim de desplaçament en cotxe fins una zona concreta i amb les obligacions familiars optimitzo més el temps fent entrenament amb bicicleta de carretera. És el que té viure a Alcarràs. Sempre dic que la pujada més forta que hi tenim a la zona és la pujada del pàrquing! 

Els dies previs el de sempre. Revisar el material, bicicleta a punt, mirar amb deteniment el recorregut, cuidar l’alimentació… en definitiva, intentar minimitzar possibles problemes que d’imprevistos sempre en surten. 

Aquesta marxa esperava fer-la amb el Pepe però finalment no estava prou motivat i s’ha fet endarrere. Per contra, el Carlos hi ha vingut. Diu que es troba més fort que mai i suposo que vol aprofitar aquest estat de forma. 

Pels que no conegueu la ViP Extrem dir-vos que és una pedalada d’uns 120 quilòmetres i 3400 metres de desnivell positiu. Surt de Vimbodí i dóna la volta a les muntanyes de Prades. A diferència d’altres proves, en aquesta els participants no tenen la opció de poder escollir entre diversos recorreguts. Hi ha un itinerari únic per a tothom. Ni circuit curt, ni mitjà, ni llarg. Tots igual. Els 120km i els 3400m.

ViP Extrem 2012

A les 5 del matí em llevo. He dormit una mica més de cinc hores. No son totes les que desitjaria però tampoc comptava poder dormir molt més. Mentre em preparo el cafè amb llet veig que un ratolinet que tinc per casa s’ha cruspit la meitat del pa que tenia preparat per fer-me l’entrepà. Em consolo amb un mini entrepà de pernil dolç. Acabo de preparar les bosses amb el material, ho carrego tot al cotxe amb la bicicleta i cap a Vimbodí. Circular a aquestes hores dóna bo. No hi ha gens de trànsit i abans d’un quart de 7 ja estic al lloc. A l’arribada bastants vehicles fent cua per poder aparcar. Sembla que la gran majoria de participants venen de la costa. 

Passant pel Monestir de Poblet

Vaig a recollir el dorsal i em trobo al Carlos que em diu que quasi no ha pogut dormir dels nervis. 5 minuts de cua, saludo algun conegut, un pipí i a preparar-nos per la sortida. No sé si és complex d’inferioritat o què però allà on miri tan sols veig gent musculosa amb unes cames que fan terror. A sobre tothom va amb unes bicis ben bones i lleugeres. Si amb la imatge es fes la competició el Carlos i jo no guanyem ni de conya! 

Ell es queda al darrera. M’acomiado i me’n vaig més endavant. Prefereixo no anar enmig del grup per evitar possibles enganxades i l’estrés i nervis de circular amb tanta gent junta.

Pujant a la Pena

Sortim i aviat em miro de ficar cap endavant. El grup es va estirant i es trenca amb unes 40 persones. Reacciono a temps i m’hi puc enganxar fins arribar a la primera pujada. Hem creuat el Monestir de Poblet i fem la pista que va cap a la Pena. Faig el primer quilòmetre intentant agafar el meu ritme, mirant el pulsòmetre per no passar-me (molt fàcil) i avançant algun ciclista que sembla que s’hagi quedat clavat amb les primeres rampes. Tots anem estabilitzant els nostres ritmes. Algú t’avança però veus com als pocs minuts vas recuperant terreny i vas deixant endarrere a la gent. La baixada és un camí abandonat amb una traça que ha esdevingut corriol i no té cap complicació tècnica. Baixo fort per apropar-me als 3 ciclistes que tinc al davant. Un d’ells és el Jordi, un altre noi de Lleida que va vestit com el Peter Sagan (culot del Liquigas i mallot de color verd) tot i que em remarca que ell ja vestia així molt abans que el corredor txec. Amb en Jordi i un altre noi iniciem el tram rodador i trenca-cames fins a Vallclara on arribem que encara han acabar de ficar l’avituallament. En un lleuger descens per pista veig que la coberta Schalwe Nobby Nic que he col•locat al davant és molt lleugera però no dona gens de confiança. Tinc dos petits ensurts i ja veig que no és el neumàtic ideal per aquests camins durs i pedregosos. 

Direcció Vallclara

Com en l’anterior pujada em fico el meu ritme. Arriba algun ciclista per darrera que m’avança però tan sols un s’escapa definitivament. Jo em quedo el primer d’un seguit de participants que anem separats uns 30 segons l’un de l’altre (després a la classificació general veuré que hi ha un tall de quasi 15 minuts en aquesta posició on hem trobava, entre la 12a i la 13a). A mitja pujada passo pel primer control de pas el 12è i amb unes sensacions esplèndides. Sé que a la part final encara arreplegaré algú que se li farà llarga la cursa. 

Dura pujada per sauló

Però prop de Prades, per un camí que fa poc que han arreglat, he donat un fort cop amb la roda del darrera en un talla-aigües. Primer he cregut que havia destalonat la coberta però immediatament he escoltat aquell soroll tant característic que t’indica que estàs perdent aire. Tinc l’esperança que el líquid “antipunxades” tapi el forat però no és així. M’aturo dos minuts per ficar més aire a la roda i poder seguir rodant a veure si amb el moviment s’acaba de segellar el forat. Un centenar de metres i vaig sense aire a la roda un altre cop. Dos minuts més inflant però res, ja m’han passat uns 10 ciclistes. El següent avituallament està al cantó. Li pregunto a un voluntari, que està indicant l’inici d’un corriol, si té una manxa de peu per talonar un altre cop la coberta i em diu que a l’avituallament hi ha servei mecànic. Continuo corrent amb la bici al cantó. Els ciclistes no paren de passar. El Jonatan em confirma que al final del corriol hi ha l’avituallament. Continuo corrent. Cansat de veure passar gent m’aturo per ficar una càmera. Aixeco la vista i a uns 500 metres veig el coll de Sant Roc, on hi ha l’avituallament. Continuo doncs amb el meu duatló particular. Vaig directe cap al servei mecànic. He estat més de dos quilòmetres corrent amb la bici al cantó. Fiquem aire amb el compressor per talonar la coberta de nou i veiem que hi ha un forat ben gran que el líquid no tapa. Em diu que s’ha de ficar una càmera. Mentre em fica la càmera aprofito per veure i menjar alguna cosa. No és que ho necessiti però ja que m’he d’esperar…. No paren de passar participants. Alguns amb més pressa que d’altres. Jo vaig renegant pel temps perdut. Si hagués ficat una càmera de bon principi… però “a toro pasado” tot es veu diferent. Miro cap a la zona d’assistència mecànica i no hi veig el mecànic. On s’ha ficat? M’apropo i el veig tocant el compressor. L’hi pregunto que passa i em diu que s’ha espatllat. Li proposo acabar-ho d’inflar amb una bomba de peu i diu que no en té. Com? Doncs no, es veu que sense el compressor no pot ficar aire a cap roda. Mentre continua provant de solucionar el problema inflo la roda amb la meva mini-bomba de ma. Com pot ser que això m’estigui passant! Sembla que avui no tinc el dia. No puc donar tota la pressió a la roda que voldria però confio en que hi hagi una bomba de peu en algun avituallament. Estem al quilòmetre 38 i el pròxim punt d’assistència mecànica em diu que està molt lluny. Continuo bastant desmoralitzat. Dec anar per la posició 95 més o menys.

En un encreuament hi veig uns quants aficionats i pregunto si algú porta una manxa de peu. BINGO! Un senyor em diu que si. Inflo la roda i continuo per pista per una zona bastant rodadora. És el descens fins a la Febró. La recordo d’haver-la fet fa unes setmanes. Pista ràpida amb moltes pedres grans on tens més a perdre que ha guanyar. M’ho agafo bastant relaxat. La roda del davant com he dit abans no em dóna gens de confiança. Tot i això vaig avançant algun ciclista. En la part final, en unes “paelles” molt marcades i amb el terreny molt descompost se me’n va la roda del davant i no puc evitar la caiguda. Torno a pujar a la bici ràpidament i continuo. El braç dret em fa molt mal. Ploro de dolor. M’hi he donat un bon cop. Aprofito que s’ha acabat el descens per anar fent una avaluació dels danys. Al genoll un regalim de sang, poca cosa. El culot trencat, però no sembla que hi hagi més que rascades. El braç el porto tot ple de sang. No sóc capaç de discernir entre la ferida i la sang que m’ha anat regalimant. Però em fa molt mal. Penso en abandonar. Després de l’avaria de la roda i ara amb aquest regalet inesperat se’m passen les ganes de fer els més de 70 km i 2000 metres de desnivell que em resten. Estic a escassos quilòmetres de la Febró, a l’altra punta del recorregut. Tardaré menys en arribar si continuo pedalant que no pas abandonar en aquest punt. El dolor em va disminuint i supero un parell de ciclistes més. Passo pel control de pas i em diuen que vaig el 87. Demano una farmaciola per netejar-me la ferida del braç. No n’hi ha, l’han anat a buscar. M’ho netejo en una font i quan ja estic arrencant, cansat d’esperar, arriba corrent un senyor amb gasses i iode (Betadine). M’ho netejo una mica per sobre per sortir del pas i segueixo. Se’m passa pel cap d’esperar el Carlos i continuar amb ell però penso que igual va molt endarrere. Ara m’ho agafaré amb molta calma. 

 

  El genoll i el colze a l'arribada

  

 La cuixa a l'arribada i el dia després

Inicio la tercera pujada al meu ritme però és inevitable que vagi avançant a gent. Portem ritmes ben diferents. Poc a poc els meus ànims van augmentant i a dalt de tot dic que continuo amb la competició. He invertit massa hores per agafar-m’ho tan relaxadament. Fem un corriol de baixada fins a la carretera de Mont-ral i veig que quasi no tinc fre davanter. Continuem per un tram molt pedregós i molta vegetació que se’m fa dur. Desitjo que arribi la pujada per poder descansar mans i braços. Pugem a Mont-ral i alternem carretera amb alguna sendera fins a Farena. M’he quedat definitivament sense fre a la roda davantera. Al control de Farena em diuen que vaig el 56. Vaig bé. Sé que cada cop serà més difícil avançar participants. Faig un lleuger descens per carretera (on pateixo molt per sol poder frenar amb el fre de darrera) i inicio la pujada "reina" de la prova. La Bartra. 3 trams molt ben marcats. Asfalt i rampes molt dures, camí i pista trencada amb una zona de paelles. La recordo perfectament. A meitat de pujada em trobo en Jordi “Peter Sagan”. Mentre l’animo i li vaig explicant el que m’ha succeït escolto com ell s'acomiada de mi (ho està passant malament). Continuo com sempre, pujant al meu ritme i controlant les pulsacions. Anem cap a Rojals i fem una última pujada bastant “pestosa”. Per sort ja la coneixia i no m’agafa per sorpresa. Iniciem, ara si, el descens cap a Montblanc. És tot per pista molt bona menys un tram central amb un corriol bastant entretingut. Ho passo malament de debò. Sobretot per la pista on no aconsegueixo frenar la bicicleta a temps per agafar les corbes. Uns quants ciclistes que he avançat a la pujada m’avancen. Intento tenir la sang freda i no voler atrapar-los. M’he de concentrar a no caure. Ells van amb frens i jo no. Per sort el meu calvari s’acaba a Montblanc.

Queda la última pujada. La de la Santíssima Trinitat. Molt suau però llarga. Ho he de donar tot. Els que m’havien avançat a la baixada no tardo en superar-los. La segona part de la pujada em permet veure als ciclistes que tinc per endavant. Això és un plus de motivació. He d’aprofitar aquest terreny no sigui que em tornin a recuperar baixant. Inicio el descens pel bonic i ràpid corriol i afortunadament, la velocitat mínima que em permet el fre de darrera és prou bona per poder fer un descens digne. Sortim quasi a Poblet i començo a rodar l’últim quart d’hora. De tant en tant vaig mirant endarrere però no hi veig ningú. Sembla que les coses quedaran així. Per camins i vinyes arribo a Vimbodí i a la zona esportiva on hi ha l’arribada. He completat aquesta ViP Extrem que m'he entestat en fer encara més extrema i dura! 

Hi ha quatre gats a dintre del pavelló. Parlo amb algun conegut i comento la jugada mentre faig una merescuda cervesa i cap a la dutxa i els massatges abans no comenci a omplir-se de gent. 

Faig temps per dinar amb el Carlos. He tardat una mica menys de 7 hores i mitja. Pregunto la posició i un noi em diu que he fet el 29è. No està malament després de tot el que ha passat però em queda un regust amarg perquè sé que podia haver estat molt més endavant. A l’arribar a casa i analitzar les dades del GPS veig que la brometa de la roda m’ha costat més de vint minuts. Llàstima! Però com sempre dic, no ens hi guanyarem el jornal amb això de l’esport. El Carlos fa 9 hores. També ha tingut problemes amb la vàlvula del neumàtic però està content per haver aconseguit acabar la prova. Ha estat un recorregut molt complet, amb "de tot una mica" i on un cop més he vist que “la palla va cara”. Aquí tothom entrena i ningú et regala res. Pels que vulgueu tenir una bona experiència de bicicleta de muntanya us la recomano plenament. Un bon repte i motivació per preparar la temporada.